-PARADIGMES CIENTÍFICS I CORRENTS FILOSÒFICS-
El model escolar que tenim va ser pensat en la època dels il·lustrats (1900). Ara, la nostra societat, estem en l’etapa postmoderna, i és una etapa tan moderna que tot va massa ràpid.
Paradigmes científics
Són un conjunt de realitzacions científiques universalment reconegudes que durant un cert temps proporcionen models de problemes i solucions a una comunitat científica.
· Són teories explicatives de les realitats físiques.
· Són un determinat marc des del qual mirem el món, el comprenem, l’interpretem i intervenim sobre aquest. Aborda des del conjunt de coneixements científics fins les formes de pensar i de sentir de les persones d’un determinat lloc i moment històric.
· Són les concepcions del món que dins del qual un mateix intenta comprendre determinats fenòmens teòrics.
· Els paradigmes es poden definir com la visió del món dominant d’una cultura. Més precisament, és un conjunt de conceptes i teories que juntes formen una particular visió de la realitat
· Són sistemes que comporten problemes i solucions.
· Són una manera de veure i explicar què són i com funcionen les coses. Són teories elaborades, ja sigui sobre un aspecte en concret o en una gran totalitat.
Investigació educativa
És el procediment pel qual s’arriba a obtenir coneixements científics, però no existeix un mètode absolutament segur per eliminar l’error de l’elaboració i validació de les teories científiques, sinó que tal procediment és relatiu segons cada moment històric, inclús la naturalesa del coneixement que es tracta aconseguir.
Existeix un gran pes en la investigació educativa obligant-la a donar suport a mètodes científics. En aquest sentit, el problema de la investigació es converteix en una obertura de realitats; potencien la investigació educativa com anàlisis social amb el seus paràmetres orientats a la realitat, on també els paradigmes poden oferir aspectes positius o negatius segons el grau d’interès d’allò objecte investigat de la investigació.
Quan una persona realitza un procés investigatiu dins del camp educatiu, el que menys s’espera en el mètode és el que s’ha d’utilitzar; probablement es pensa més en els resultats, sense saber el que s’obtindrà i el tipus de lògica.
En la metodologia d’investigació educativa podem destacar el següents paradigmes:
v Model racional - positivista, orientat en els resultats:
Es basa en la creença de l’aplicabilitat dels mètodes d’investigació científica de les ciències naturals als entorns socials i educatius. Té el seu basament filosòfic en el positivisme del segle XIX, moviment de pensament arrelat en l’empirisme britànic dels segles XVII i XVIII.
Barrio (1984) recorda els principals trets característics del positivisme, que foren:
a) Rebuig a la metafísica: la descripció científica es limita al que s’ofereix mitjançant el coneixement sensible, la realitat que ens donen els sentits, una determinació absoluta de l’experiència. Per això, tot el que transcendeixi l’àmbit empíric és rebutjat i, per tant, la metafísica és un contrasentit que no pot ser abordat.
b) La ciència és un saber descriptiu que s’ha de limitar a descriure els fenòmens de la naturalesa i les relacions existents entre ells. Aquestes relacions es formulen mitjançant les lleis científiques.
El paradigma tecnològic aplica els criteris positivistes al tractament de les ciències socials: el mètode hipotètic-deductiu i les explicacions causals formulades com a lleis científiques. El mètode hipotètic-deductiu propi de les ciències naturals, es basa en la formulació d’una hipòtesi que ha de ser escrupolosament contrastada empíricament i de manera observable. La ciència no s’ocupa de com sorgeixen aquestes hipòtesis ni els motius de qui les proposen. Només interessa la seva convalidació.
Per altra banda, les explicacions positivistes justifiquen el per què succeeix un determinat fet o per què perdura una situació. D’aquesta manera, el paradigma positivista, equival a estar cobert per una llei científica i, per tant, explicació i predicció es fan simètrics: explicació, predicció i control esdevenen les paraules claus d’aquesta racionalitat científica.
La majoria d’explicacions deductives es basen en l’estricta Llei de la Causalitat, que es pot definir en els següents termes:
1. Connexió general entre esdeveniments que no admeten excepcions: les condicions inicials de l’explanans han causat l’explandum.
2. La relació causa-efecte és invariable i uniforme.
3. La causa és necessària i suficient per tal que s’esdevingui l’efecte.
4. La causa ha de precedir en el temps l’efecte.
El paradigma positivista assumeix la concepció utilitària de la ciència, ja que
aquesta es pot utilitzar per al perfeccionament de la societat humana. El positivisme sempre va mostrar la seva vocació sociològica i admetia que mitjançant el coneixement científic de les lleis que regulen els fenòmens socials, es podria assolir la seva transformació vers la perfecció. La conjunció de l’home moralment millor i d’una societat millor esdevindrà un progrés
ininterromput de la vida social.
La societat positivista, però, és una entitat independent a l’home. Es manté per
processos impersonals que funcionen gairebé com lleis científiques. A les institucions educatives se’ls demana, per exemple, l’acompliment de les funcions per tal que la societat sobrevisqui. El positivisme es posiciona per damunt de la vida social, en un procés d’enginyeria que la permet construir.
Educativament, l’aplicació del paradigma positivista es sintetitza en el tractament d’un conjunt de mitjans destinats a una finalitat definida. Per a l’assoliment d’aquesta finalitat existeixen diferents opcions i la investigació educativa ha de valorar- ne l’eficàcia i la utilitat. Els ensenyants consideren els seus coneixements com a instruments de producció d’aprenentatge i la destresa professional es redueix al disseny de les millors seqüències per conduir els alumnes als resultats previstos.
És possible produir lleis científiques de les situacions educatives, utilitzables per
prendre decisions objectives sobre determinades intervencions pedagògiques. El valor predictiu de les teories científiques els dóna el seu interès pràctic: assolir els objectius educatius desitjables. La teoria guia la pràctica en formular prediccions sobre el que passaria si es modifiquessin aspectes de les situacions educatives.
CONCLUSIÓ: aquest model es basa en allò observable i aplicable a partir dels mètodes d’investigació. Tot és explicable a partir d’una llei científica.
La ciència s’ha de limitar a descriure els fenòmens de la naturalesa i les relacions existents entre ells. Els resultats han de ser provats a partir de l’observació. La realitat és objectiva i s’ha d’observar des de la distància.
v Model hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva:
Parteix de la creença que les interpretacions subjectives dels participants són constituents de la ciència. Té el seu basament metodològic en l’hermenèutica que, en un principi, no era més que una tècnica general d’interpretació dels significats dels textos desenvolupada pels teòlegs del segle XVII per a l’enteniment correcte de la lectura de la Bíblia.
Tejedor Campomanes (1993), basant-se en Gadamer, sintetitza l’hermenèutica en els següents punts:
a) Lluitar contra els prejudicis engendrats per les tradicions comunament
acceptades.
b) Interpretar correctament la «distància històrica» dels textos, o sigui, la relació existent entre el moment en què s’escriuen i el significat que poden prendre quan es llegeixen posteriorment.
c) Entendre la comprensió com una experiència dialèctica i, com a diàleg, necessita de fonaments lingüístics.
En aquest sentit, també es cita a Ricoeur quan s’afirma que la màxima dificultat de l’hermenèutica és el fet que n’hi ha vàries, o sigui, que existeixen diferents comprensions o interpretacions sobre símbols lingüístics; és impossible una comprensió universal. L’hermenèutica és, en primer lloc, un exercici de sospita i, en segon lloc, una restauració del sentit. La ciència social interpretativa s’ocupa de l’enteniment interpretatiu de l’acció social, caracteritzada pel significat subjectiu, el fet de tenir un sentit per al participant.
Aquest significat subjectiu és el que permet diferenciar l’acció humana de la conducta humana. La conducta humana seria el comportament dels homes equiparable als objectes, el seu moviment físic aparent. En canvi, l’acció humana és el que realment constitueix el comportament humà, perquè es caracteritzen per tenir un determinat sentit per a qui les realitza. Per observar les accions de les persones és necessària la seva interpretació, per part de l’observador, del sentit que configura la seva conducta. Així, identificar
correctament els motius o intencions és entendre el significat subjectiu. Les
accions, a diferència del comportament dels objectes, incorporen les interpretacions de l’actor, i han de ser descobertes per la ciència interpretativa.
CONCLUSIÓ: aquest model parteix de la base de que no n’hi ha prou amb la realitat objectiva, sinó que fan falta interpretacions subjectives dels participants ja que són constituents de la ciència. Les persones formen part de la realitat i n’han de ser conscients i poder analitzar cada cosa per un mateix.
L’observador ha d’interpretar les accions de les persones, allò que configura la seva conducta, no només observar-les i prendre nota dels moviments físics visibles.
v Model sociocrític, orientat al canvi social:
Carr i Kemmis (1988) conclouen que els dos paradigmes científics anteriors, tot i partir d’una racionalitat molt diferent, presenten, en la seva oposició, punts en comú.
En ambdós casos, l’investigador adopta una postura desinteressada que rebutja qualsevol interès per valorar críticament les realitats educatives per canviar-les. Els dos paradigmes esgoten en si mateixos les opcions assumibles de la investigació educativa i, al mateix temps, l’explicació científica i la comprensió interpretativa són categories mútuament excloents.
Popper va lligar els següents preceptes amb l’estudi de la investigació científica, quan aquest pensador assumeix que:
a) En ciència no hi ha dades indiscutibles, el que es desenvolupa és la valoració crítica dels sabers i els supòsits del sentit comú.
b) El científic no és un espectador que observa i registra passivament la natura. Les teories són creences dels individus per explicar el món on viuen i no descobriments en aquell món.
c) El que distingeix el coneixement científic no és la lògica de la prova per demostrar la veritat dels productes finals teòrics, sinó el fet de ser el resultat d’un procés d’indagació regit per normes crítiques. L’«objectivitat» s’assoleix quan els participants sotmeten llurs opinions a inspecció crítica.
d) La ciència no es produeix mai en el buit social.
Les experiències pràctiques subministren tan la temàtica teòrica com el
camp d’intervenció pedagògica, de tal manera que la teoria és científica quan millora la manera d’entendre les experiències pràctiques. Els problemes educatius només poden ser tractats pels mateixos participants en l’educació, de tal manera que la investigació depèn de la implicació dels ensenyants vers una comprensió més refinada de la seva pràctica.
Habermas (1997) recorda que la ciència, abans de començar la recerca que pretén ser objectiva, ha de partir d’una determinació dels fins de la mateixa.
La racionalitat sociocrítica entén que les activitats educatives estan històricament localitzades: contextualitzades sobre un passat i projectant-se al futur. L’educació presenta un desenvolupament individual i social dels futurs ciutadans. Els actes educatius són ‘problemàtics’ en el sentit que l’aplicació pràctica s’ha de sotmetre a reconsideració per informar de judicis futurs. Així, el mestre ha d’acceptar l’examen sistemàtic de la seva tasca: planeja amb deteniment, actua deliberadament, observa les conseqüències
de l’acció i reflexiona críticament sobre les limitacions de la situació.
Qui investiga en l’acció és també corresponsable de la seva intervenció docent perquè precisament el mou el seu propi interès a millorar i comprendre allò que ensenya.
Carr i Kemmis (1988), conclouen que la missió principal és emancipar els ensenyants de la submissió a la tradició, proporcionant-los recursos per reflexionar sobre les inadequacions conceptuals.
CONCLUSIÓ: Aquest model sorgeix als anys 30 dels sociòlegs alemanys que van fer un anàlisi social crítics per treure conclusions de com ha de canviar la societat. És un plantejament orientat al canvi social.
Segons ells, les teories són creences dels individus per explicar el món on viuen i no descobriments en aquell món, Allò que distingeix el coneixement científic no és la lògica de la prova per demostrar la veritat dels productes finals teòrics, sinó el fet de ser el resultat d’un procés d’indagació regit per normes crítiques.
v Model emergent o experiencial transconscient, com a projecte existencial (Teixidó):
Aquest model incorpora l’experiència d’un mateix a la totalitat dels models anteriors. S’incorpora a la societat el qual després serà analitzat pels altres.
Agafa la idea positivista de que l'individu forma part de la realitat social i al mateix temps fa que la persona pugui ser crítica davant de la societat (tinguin una visió d’ell mateix) segons les accions que ella com a subjecte du a terme en la realitat social. Té en compte l’espiritualitat i l’aspecte religiós.
Agafa la idea positivista de que l'individu forma part de la realitat social i al mateix temps fa que la persona pugui ser crítica davant de la societat (tinguin una visió d’ell mateix) segons les accions que ella com a subjecte du a terme en la realitat social. Té en compte l’espiritualitat i l’aspecte religiós.
CONCLUSIÓ: Cadascú té l’experiència de si mateix en la totalitat de la vida i això va més enllà de la consciència del dia a dia. És una visió harmònica de la vida, es tracta d’interpretar la realitat amb complexitat. Aques paradigma inclou el coneixement científic i la realitat social, els integra.
Corrents filosòfics
v De la Modernitat a la Postmodernitatà són filosofies que estan dominant la nostra societat que s’adapta (ex: Postmodernitatà el líquid d’una ampolla segons el got canvia de forma; Modernitatà una cosa sòlida té la mateixa forma en diferents llocs, no canvia).
La modernitat és un concepte filosòfic i sociològic, que pot definir-se com el projecte d'imposar la raó com a norma transcendental a la societat. És un període històric que apareix en el nord d’Europa, a finals del s. XVII i que finalitza a finals del s.XVIII. La modernitat i la il·lustració han anat històricament lligades.És una complexa estructura de valors, coneixements, contextos culturals i fenòmens socials que manifesten una societat al llarg d’un període de temps històric.
Aquest període històric consta de 3 etapes:
§ La Premodernitat (c.1400-1650): etapa de construcció d’algunes característiques i trets que evolucionaran cap a la modernitat.
§ La modernitat: -1ª etapa i 2ª etapa
§ La postmodernitat
· El pensament científic: el desenvolupament d’un mètode científic modern que anés més allà de la ciència heredada del món clàssic i de la civilització islàmica.
· La creació d’un “paradigma”.
· La reconstrucció d’una realitat física: la dimensió visual.
· La construcció d’un sistema de vida en què els valors siguin independents de la visió religiosa proposta en l’Edat Mitjana.
· La transició d’un Univers espirituals a un Univers material (físic-químic-biòlogic) on l’home també participa en les coordenades del temps i l’espai.
· L’ubicació de la raó com el fonament que dóna sentit a la vida i a l’univers.
· La construcció d’una societat “secular” en què els valors estan fonamentats en la raó i l’experiència.
· La creença absoluta de la raó per conèixer la veritat, havent sospitar de tot coneixement vingut de la fe, de la traïció, de la mera intuïció no comprovada.
· El concepte de que allò real no només és susceptible de matematitzar-se, sinó també ha de ser comprovable experimentalment segons mètodes rigorosos.
· Postular la llibertat incondicionada de l'home per regir el seu destí. D'aquí l'obligació de combatre tota forma de subjecció a la monarquia absoluta, al poder econòmic de grups o classes, al poder omnímode de l'Estat. El concepte d'autonomia, és a dir, de donar-se cada home les seves pròpies normes ètiques, serà fonamental.
· La creença en la superioritat absoluta de l’home per sobre d’altres éssers humans de la creació.
· Pensar que la democràcia és la millor forma de construir una societat per als éssers humans.
La postmodernitat designa generalment un ampli número de moviments artístics, culturals, literaris i filosòfics del s.XX definits en diversos graus i maneres per la seva oposició o superació a la modernitat.
Les diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer durant la segona meitat del s.XX. Encara que s’apliquin a corrents molt diverses, totes elles comparteixen la idea de que el projecte modernista va fracassar en el seu intent de renovació radical de les formes tradicionals de l’art i la cultura, el pensament i la vida social.
La postmodernitat es sol dividir en tres sectors, depenent de la seva àrea d’influència: com un període històric, com una actitud filosòfica o com un moviment artístic.
Com a període històric, ideològic i metodològic comparteixen la idea de que la renovació radical de les formes tradicionals en l’art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte modernista va fracassar en el seu intent d’aconseguir l’emancipació de la humanitat.
Front al compromís rigorós amb la innovació, el progrés i la crítica de les vanguardies artístiques, intel·lectuals i socials, el postmodernisme defensa la hibridació, la cultura popular i el descentrament de l’autoritat intel·lectual i científic.
La crítica de Nietzsche a la modernitat, obrí el camí a la reacció postmoderna. Els postmoderns, oblidant o no considerant prou el molt que ha contribuït la modernitat en la reducció de sofriment i penúries, tendeixen a renunciar als seus ideals, a menystenir els seus grans relats, a abandonar les seves aspiracions d’universalitat, a abdicar de la utopia de construir un món millor. S’aposta, com alternativa, per una raó feble, per relats locals, per interessos particulars, per ètiques de situacions concretes.
Expressió clara de postmodernitat: “Cada deseo que tenemos lo podemos lograr”
v Neoliberalisme
El neoliberalisme es refereix a la filosofia política-econòmica que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política ( s.XIX, plantejaments econòmics que estan relacionats amb el sistema econòmic). Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l'establiment dels drets de propietat. Quant a les polítiques internacionals, el neoliberalisme a les relacions internacionals proposa l'obertura comercial per qualsevol mètode possible; l'obertura comercial es refereix a la creació de tractats de lliure comerç i la divisió internacional del treball, cap a una integració econòmica.El neoliberalisme ha estat una corrent de pensament econòmic i polític predominant en les polítiques implementades des de començaments de la dècada de 1970, consolidades durant els anys 80 i 90 del segle XX i encara plenament vigents avui en dia. El neoliberalisme refusa la possibilitat d'una intervenció positiva de l'estat en l'economia (que pugui complementar la iniciativa privada), centrant el paper d'aconseguir el progrés econòmic i fins i tot, en casos extrems, la justícia social en el foment del lliure-mercat i la reducció de les restriccions a les decisions de les empreses. Els seus defensors afirmen que els guanys nets obtinguts mitjançant l'intercanvi en el lliure-mercat capitalista superen els costos en tots els casos.
Idees fonamentals:
· La regulació del mercat de treball des de qualsevol altre organisme que no siguin les pròpies empreses és intrínsecament negativa ja que impedeix arribar al salari d'equilibri.
· L'estat no ha d'intervenir en la regulació del comerç exterior ni en els mercats financers. La lliure circulació de capitals garanteix l'assignació més eficient dels recursos a nivell internacional.
· El dèficit públic és perjudicial per a l'economia ja que absorbeix estalvi privat, fa augmentar els tipus d'interès i fa disminuir la inversió privada.
· La protecció social garantida per l'estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.
· L'estat no ha de competir amb la iniciativa privada. Tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector privat han d'ésser privatitzats.
v Utilitarisme
L' utilitarisme és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat. És una filosofia que denfensa i beneficia a la majoria (gent que parla, activa...).De vegades, es resumeix l' utilitarisme a partir del principi d'utilitat com a "el màxim benestar per al màxim nombre de persones".
L' utilitarisme és tant una teoria sobre el benestar com sobre el que és correcte. Com a teoria sobre el benestar, l' utilitarisme defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència-satisfacció, o una llista objectiva de valors. Com a teoria sobre el que és correcte, l' utilitarisme té en compte les conseqüències de l'acte, i afirma que l'acte correcte serà aquell que ens suposi una major utilitat.
Defensa que es pot arribar a un ordre moral a través dels desigs, diversos i contradictoris, dels individus, si s'assumeix la pràctica com a criteri d'avaluació de la realitat. En aquest sentit és una filosofia objectivista. Ordenar, educar i avaluar la realitat a partir de la praxi es fa possible, bàsicament, perquè s'evita qualsevol element de subjectivitat extrema en la praxi humana. Els individus valen pel que fan i no pel que representen.
- Objectius:
1. Conèixer les propostes més significatives del corrent utilitarista i del pragmatisme, especialment en l’àmbit epistemològic i en la filosofia moral
2. Relacionar l’ utilitarisme amb el seu context històric i cultural i, particularment, amb el liberalisme.
3. Valorar l’aportació de l’ utilitarisme a la democràcia avançada.
4. Aplicar algunes propostes de l’ utilitarisme a la vida quotidiana.
v Ecologia
L’ecologia és la ciència que estudia els éssers vius, el seu ambient, la seva distribució i abundància, com aquestes propietats són afectades per la interacció entre els organismes i el seu medi ambient. En el seu medi ambient s’inclouen les propietats físiques que poden ser descrites com la suma de factors abiòtics locals, com el clima i la geologia, i la resta d’organismes que comparteixen aquest hàbitat (factors biòtics).
La visió integradora de l’ecologia planteja que és l’estudi científic dels processos que influeixen en la distribució i abundància dels organismes, així com les interaccions entre els organismes i la transformació dels fluxos d’energia i matèria.
v Sostenibilitat
La sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic complex entorn de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer. És sovint una qüestió controvertida.
v Comunitarisme
El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme, no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera. Fonamentalment s'utilitza el terme en dos sentits:
· El comunitarisme filosòfic considera que el liberalisme clàssic és ontològicament i epistemológicamente incoherent, i s'enfronta al mateix en dos terrenys. A diferència del liberalisme clàssic, que construeïx les comunitats com originades per actes voluntaris d'individus anteriors a les mateixes, remarca el paper de la comunitat en la tasca de definir i formar als individus.
· El comunitarisme ideològic és una ideologia que subratlla el dret de la majoria a prendre decisions que afectin a la minoria.
Alguns representants del corrent comunitarista són Robert Bellah,Charles Taylor, Michael Walzer, Alasdair MacIntyre.v Feminisme
El feminisme o moviment feminista és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.El feminisme d'arrel il·lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home. Amb tot, actualment, també s'hi revisen els continguts del concepte de ciutadania en tant que està bastit sobre els paràmetres de l'androcentrisme (és aquell pensament que emmarca les capacitats de l'ésser masculí com motor individual/universal de l'esdevindre humà, com referent universal).
El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.
A Espanya ha aparegut la Llei orgànica de 3/2007 del 22 de març per a la igualtat efectiva de dones i homes.
Igualtat de gènere:
"La diferència sexual – l'existència de dos sexes en un mateix món- no és el mateix que la desigualtat entre sexes. El primer concepte indica diversitat i riquesa. El segon, injustícia i dominació d'un sexe sobre l'altre".]El sexe és un atribut innat i ve determinat per la naturalesa que estableix diferències físiques, biològiques i anatòmiques entre dones i homes. El sexe classifica les persones pel seu potencial en la reproducció sexual.
El gènere és la forma en què les societats del món determinen les funcions, actituds, valors i relacions que concerneixen a dones i homes. El sexe d'una persona és determinat per la naturalesa. El seu gènere l'elabora la societat.
La igualtat de gènere és la capacitat legal, social i política de les dones i homes per mobilitzar i gestionar tot tipus de recursos en condicions igualitàries.
No es tracta de considerar la igualtat de gènere com a sinònim d'"idèntic", o "igualtat a" els homes, ja que això significaria col·locar als homes com a mesura del que és desitjable, sinó com a "equitatiu". Es tracta d'assolir la igualtat mantenint el reconeixement de la diferència.
Es freqüent la confusió de la reivindicació d'igualtat amb una identificació amb el sexe masculí. Creuen que igualtat significa identitat, mimetisme, ser "iguals" en sentit identitari, i no té res a veure. Igualtat d'oportunitats significa equivalència, equiparació, que les dones volen accedir a tots els llocs de la societat en "igualtat de condicions" i no "per ser iguals", la qual cosa és molt diferent. Les dones han de ser éssers humans de ple dret i, per tant, tenir accés a càrrecs de direcció, a la ciència, la cultura, etc. I, per això, necessiten que les oportunitats que se’ls ofereixen siguin les mateixes que a hores d'ara els homes gaudeixen, ja que estan considerats ciutadans de ple dret. Però, no per ser iguals que ells en el sentit de canviar la identitat femenina per la masculina sinó per ser iguals en el drets, en les possibilitats i en la presència a tots els llocs de la societat
El moviment internacional pel sufragi femení dut a terme per les sufragistes, va ser un moviment reformista social, econòmic i polític que promovia l'extensió del sufragi (això és, el dret al vot) a les dones, advocant pel «sufragi igual» (abolició de la diferència de capacitat de votació per gènere).
Persona i societat
v Cosmovisió
El cosmovisió és el conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva naturalesa i tot allò que existeix (visió que tenim del cosmos, comprensió que té cadascú del món). Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia. Serveix per caracteritzar una comunitat en oposició a d'altres. Els estudiosos de la sociolingüística afirmen que la cosmovisió es plasma en la llengua materna de cada individu, de manera que idioma i construcció del món s'influencien mútuament.
Una cosmovisió no seria una teoria particular sobre el funcionament d'alguna entitat particular, sinó una sèrie de principis comuns que inspirarien teories o models en tots els nivells: una idea de l'estructura del món, que crea el marc o paradigma per a les restants idees.
Ha de constar dels següents elements mínims:
- descripció del món, que inclogui explicacions sobre els fenòmens que s'hi esdevenen
- futurologia o preocupació pel destí del poble/raça humana
- conjunt de normes morals
- epistemologia, decisió sobre quines proposicions bàsiques són veritables
v Sentit de la vida
El sentit de la vida és l'explicació que intenten donar la filosofia o la religió al perquè de l'existència, responent a interrogants com la finalitat de l'ésser humà, el valor de la vida o la seva direcció. Constitueix la pregunta bàsica d'aquestes dues disciplines i s'aplica usualment només a la vida de l'home, ja que és l'única espècie que sembla tenir consciència i un autoconcepte prou desenvolupat com per voler trobar un sentit a la pròpia presència al món, lligat a una teleologia (estudi dels propòsits).
v Angoixa
L’angoixa és un estat afectiu de caràcter penós que es caracteritza per aparèixer com a reacció davant d'un perill desconegut o d'impressió. Sol estar acompanyat per intens malestar psicològic i per petites alteracions a l’ organisme, com elevació del ritme cardíac, tremolors, suor excessiva, sensació d'opressió al pit o de falta d'aire. Tot i això, per ser un estat afectiu de índole tan particular, ha estat tema d'estudi de una disciplina científica: la Psicologia, i especialment del Psicoanàlisis, que ha realitzat les principals aportacions per al seu coneixement i l'ha erigit com un dels seus conceptes fundamentals. Com tots els conceptes freudians, el d'angoixa va ser construït per Freud poc a poc, articulant-se a la vegada amb els demés que integraven la teoria psicoanalítica a ple desenvolupament, i creixent a la llum dels nous descobriment que el mestre vienès realitzava a la seva pràctica clínica. Per al psicòleg cognitiu Ricardo Ros, l'angoixa és una resposta normal al ser humà, i també a tots els animals, quan existeix un perill real. L'angoixa és el que provoca el desig de fugir o evitar una situació potencialment perillosa. Segons aquest psicòleg, quan el cervell interpreta erròniament que hi ha perill es produeixen tots els símptomes de l'ansietat (suor, taquicàrdies, falta de concentració, falta de memòria, bloqueig). Segons aquesta deducció l'angoixa és la por al desconegut, ja que la reacció davant del perill real és la por.
v Autoajuda
L’autoajuda és el procés de millora personal, mitjançant el qual les persones intenten reconèixer les seves potencialitats, a fi d’utilitzar-les per satisfer les seves necessitats i arribar a una forma de viure més satisfactòria i significativa.
v Superstició
Els crítics argumenten que la superstició no està basada en la raó i que neix de la ignorància. Moltes supersticions poden ser producte d'entendre malament la causalitat, o les estadístiques, ja que generalitzen excessivament (un dels problemes de la inducció) i el que és un exemple passa a tenir rang de llei en la saviesa popular. Suposen, per tant, un biaix cognitiu de focus i d'atribució errònia de causalitat.
Un biaix és el procés pel qual la cognició s'altera en funció de prejudicis, falses atribucions, induccions excessives o la perspectiva de l'observador. Tot acte de pensament té un biaix cognitiu, per la qual cosa l'objectivitat no existeix. La realitat sempre està esbiaixada d'una determinada manera per al subjecte.
La psicologia estudia la superstició per veure com influeix el grup en la persona o com les pròpies creences modifiquen la conducta.
v Religiositat
La religiositat és un ampli terme sociològic, filosòfic i religiós utilitzat per a referir-se als diversos aspectes de l’activitat religiosa, la seva dedicació i creença (en determinades doctrines religioses). Es podria dir que la religiositat s’ocupa de quant religioses són les persones i com són les persones religiosament.Hi ha 3 components de comportament religiós:
· Saber-cognició (coneixement en la ment)
· Sensació-afecte (afectant a l’esperit)
· Fer-comportament (el comportament material)
v Laïcitat, secularitat
El laïcisme garanteix llibertat de consciència a més de la no imposició de les normes i valors particulars de cap religió.
v Consum
És l’acció i efecte de consumir o gastar, ja sigui béns productes o serveis, com la energia, entenent per consumir el fet d’utilitzar aquests productes i serveis per satisfer les necessitats primàries i secundàries de les persones.
El consum massiu ha donat lloc al consumisme i a la societat de consum.
v Consumisme
La paraula consumisme és un terme que s'utilitza per descriure els efectes d'igualar la felicitat personal a la compra de béns i serveis o al consum en general. El cas és exemplificat per la frase com més consumeixo, més feliç sóc. També es refereix al consum desmesurat de béns i serveis en la societat contemporània que impacta en els recursos naturals i l'equilibri ecològic de manera seriosa.
- La publicitat, que en algunes ocasions aconsegueix convèncer al públic de que una despesa és necessària quan abans es considerava un luxe.
- La predisposició d'usar i tirar de molts productes,
- La baixa qualitat d'alguns productes que comporten un període de vida relativament baix, encara que són atractius pel seu baix cost, a llarg termini surten més cars, i son més nocius per al medi ambient.
- Algunes patologies com l'obesitat o la depressió que ens fan creure més fàcilment en la publicitat enganyosa, pensant que podem resoldre els nostres problemes consumint indiscriminadament aliments, begudes, articles miraculosos i d'altres tipus de productes.
- El rebuig inadequat d'objectes que poden ser reutilitzats o reciclats, ja sigui per nosaltres o per altres.
- La cultura i la pressió social.
v La llibertat? La meva vida? // La meva llibertat! La vida!
Es parla més de la llibertat que de la meva llibertat i més de la meva vida, que de la vida en general.
El que compte és la meva llibertat (treballar, fumar, beure,...); petites decisions que elegeixes (no tenim llibertat).
No hi ha la meva vida, estàs dintre de la vida, formes part d’ella. Hi ha una vida i tu ets part d’ella. La vida passa per nosaltres, es dóna reproduint-se, relacionant-se... no la podem canviar per una altra.
EXERCICIS REALITZATS PER: Anna Esteban i Ana Cabello.
Activitat 12: Paradigmes científics. Consulta i redacta els quatre.
Els paradigmes científics engloba quatre models diferents. El model racional – positivista està orientat als resultats, el model hermenèutic interpretatiu està relacionat amb la realitat subjectiva, el model sociocrític està orientat al canvi social i el model emergent o experiencial transconscient està orientat com un projecte existencial (Martí Teixidó).
El paradigma racional es basa en allò observable i aplicable a partir dels mètodes d’investigació. Tot és explicable a partir d’una llei científica.
La ciència s’ha de limitar a descriure els fenòmens de la naturalesa i les relacions existents entre ells. Els resultats han de ser provats a partir de l’observació. La realitat és objectiva i s’ha d’observar des de la distància.
El paradigma hermenèutic parteix de la base de que no n’hi ha prou amb la realitat objectiva, sinó que fan falta interpretacions subjectives dels participants ja que són constituents de la ciència. Les persones formen part de la realitat i n’han de ser conscients i poder analitzar cada cosa per un mateix.
L’observador ha d’interpretar les accions de les persones, allò que configura la seva conducta, no només observar-les i prendre nota dels moviments físics visibles.
El paradigma sociocrític sorgeix als anys 30 dels sociòlegs alemanys que van fer un anàlisi social crítics per treure conclusions de com ha de canviar la societat. És un plantejament orientat al canvi social.
Segons ells, les teories són creences dels individus per explicar el món on viuen i no descobriments en aquell món, Allò que distingeix el coneixement científic no és la lògica de la prova per demostrar la veritat dels productes finals teòrics, sinó el fet de ser el resultat d’un procés d’indagació regit per normes crítiques.
El paradigma emergent es basa en què cadascú té l’experiència de si mateix en la totalitat de la vida i això va més enllà de la consciència del dia a dia. És una visió harmònica de la vida, es tracta d’interpretar la realitat amb complexitat. Aquest paradigma inclou el coneixement científic i la realitat social, els integra.
Activitat 13: Una imatge i una cançó que il·lustri la Postmodernitat front a la Modernitat.
LIBRE-Nino Bravo
Tiene casi veinte años y ya está
cansado de soñar,
pero tras la cementera está su hogar,
su mundo, su ciudad.
Piensa que la alambrada sólo es
un trozo de metal,
algo que nunca puede detener
sus ansias de volar.
Libre,
como el sol cuando amanece,
yo soy libre como el mar...
...como el ave que escapó de su prisión
y puede, al fin, volar...
...como el viento que recoge mi lamento
y mi pesar,
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad.
Con su amor por montera se marchó
cantando una canción,
marchaba tan feliz que escuchó
la voz que le llamó,
y tendido en el suelo se quedó
sonriendo y sin hablar,
sobre su pecho flores carmesí,
brotaban sin cesar...
Libre,
como el sol cuando amanece,
yo soy libre como el mar...
...como el ave que escapó de su prisión
y puede, al fin, volar...
...como el viento que recoge mi lamento
y mi pesar,
camino sin cesar
detrás de la verdad
y sabré lo que es al fin, la libertad.
Comentari cançó: aquesta cançó es pot relacionar perfectament amb el pas de la Modernitat cap a la Postmodernitat. Parla de la llibertat, la plena llibertat que ha de tenir cada individu com a persones que som, lliurepensadores deixant de banda el concepte de l’autoritat i la raó.
Es pot relacionar en el sentit que una persona per jove que sigui i hagi tingut la mala sort de patir el moment de la Modernitat es definiria com una persona buida, sense ganes de viure, es cansen de somniar amb món millor que potser ells creurien que mai arribaria, però el que sempre els hi quedava eren les ganes de volar...de poder deixar de banda aquell món i sortir a buscar un altre de millor; ser lliure com el sol que surt ell sol o com la lluna que també ho fa sense cap norma que l’obligui a fer-ho.
Poder buscar aquell camí que condueixi cap a la llibertat però sempre darrere de la veritat per entendre que seria la llibertat. L’objectiu d’aquella societat era ser feliços, poder viure en pau, tenir el privilegi d’expressar el que ells eren com a persones...i mentrestant poder acompanyar aquest moment tan emotiu per ells cantant una cançó que il·lustri aquest moment, buscant la llibertat.
1
2
3
4Comentari imatges: en aquest cas podem relacionar aquestes imatges amb el pas de la Modernitat cap a la Postmodernitat. En les dues primeres seria definir la llibertat com un objectiu assolit, guanyat per la societat, tenir les persones el dret de lliure expressió sense tenir por d’allò que els envolta, una batalla molt dura guanyada pels seus esforços, una nova vida que s’incorporava poc a poc en el seu dia a dia. Un somni adquirit quasi increïble de creure, en que la millor manera de poder expressar-se al món és cridant que ara si tenen llibertat. Com si la vida hagués engegat el seu nou motor per posar-la en pràctica.
En les dues últimes observem una clara relació; la 3 interpreta una persona que no pot més, no vol viure el moment que li ha tocat, una persona desesperada, angoixada, intranquil·la en la societat, persona sense ser-ho perquè està sota una raó imposada, una autoritat molt extrema. Es considera com un ésser humà que no pot més, no té més forces per reclamar els seus drets com a persona, com a ciutadà. Aquesta imatge faria referència a la Modernitat. En canvi, la 4, fa referència a una persona que ha tornat a néixer, és a dir, a viscut una època molt extrema a una nova vida més tranquil·la plena de drets i llibertat, la lluita que tant a costat aconseguir s’estava incorporant a les societats d’aquestes persones que tant han patit al llarg de les seves vides; són persones noves. Aquesta faria referència a la Postmodernitat.
Activitat 14: Comentari sobre Diego Torres – Color Esperanza
"Saber que se puede querer que se pueda
quitarse los miedos sacarlos afuera
pintarse la cara color esperanza
tentar al futuro con el corazón"
quitarse los miedos sacarlos afuera
pintarse la cara color esperanza
tentar al futuro con el corazón"
que la tristeza algún día se irá
y así será la vida cambia y cambiará"
Res és impossible en aquesta vida, tot té un camí i una sèrie d'obstacles abans d'arribar a la meta que es vol aconseguir. Siguem valents, mirem endavant i formem persones amb llibertat!
No hay comentarios:
Publicar un comentario