T.7. ALTERNATIVES EN EDUCACIÓ COM A RESPOSTA AL CANVI SOCIAL

En una societat:

·         Tecnològica

·         D’informació general

·         de masses i consum

·         Diversitat cultural i de sentit

Reformes i canvis en educació s.XX

L’evolució de l’escolarització al llarg del segle XX, s’ha posicionat políticament en un espai d’intervenció internacional sota paràmetres i directives similars en uns i altres països (Zufiaurre, Belletich, 2010 b). Això ha configurat un espai reformador en educació que ofereix receptes similars per a confrontar diferents realitats i posicionaments. La deriva són uns processos oscil·lants en el fer reformista que poden arribar a justificar la igualtat, la justícia social, el tractament de la diversitat, la compensació educativa ..., o de forma més concisa, l’equitat i la qualitat, o la qualitat i la modernització. El context es presta així doncs a confusions en els usos del llenguatge, en l’organització de les pràctiques, en el fer, voler fer, i deixar fer, en educació, mentre l’educació esdevé instrument de canvi i de manipulació perquè els Estats puguen jugar amb el màrqueting de donar suport a una imatge de si mateixos que pot no ser real quan l’economia, la política, els hàbits de consum i de vida, s’internacionalitzen.

En relació a la problemàtica de proposar fer, i no portar endavant el canvi educatiu, que s’estén a tot el segle XX, Ulf P. Lundgreen (1982), proposava diferenciar entre Reformes educatives de primera i de segona generació. Les reformes de primera generació, marcarien un paral·lelisme amb el desenvolupament de la societat industrial tractant-se de canviar les responsabilitats de l’escola sota certa preocupació política per legitimar la innovació. Respondrien així a una fe en la democratització de la cultura, l’extensió de l’educació, la racionalitat del canvi educatiu, i el desenvolupament de bones pràctiques.

Aquestes reformes es plantejaven per a donar resposta als canvis en l’estructura poblacional: augment del nombre d’estudiants, desenvolupament d’una fenomenologia urbana, canvis en les relacions de vida, i en relació al mercat de treball, demandes de més i millor qualificació educativa i professional. Però se sustentaven, també, en compromisos a favor d’una escola democràtica enfront del feixisme, i en compromisos polítics envers el canvi social. Aspiraven, en aquest sentit, a passar el poder en relació als sistemes escolars, del camp de la política, al territori de les pràctiques, el que discorria en paral·lel al debat educatiu a favor d’una escola motivadora, oberta, i estimulant per al desenvolupament personal, mentre s’orienta cap a horitzons que servisquen de guia a la pràctica educativa.

Les alternatives globals són aquelles que independentment de la crítica que realitzen a l’escola mantenen una posició més positiva. És la societat la que ha de transformar-se en una realitat autènticament educativa. Hem de aconseguir una ciutat educativa, una aldea de l’aprenentatge on qualsevol realitat comunitària i social esdevingui educativa i formativa.

Els mitjans de comunicación de masses

Un mitjà de comunicació de massa (en anglès: Mass media) és un terme usat per anomenar el sector dels mitjans de comunicació específicament concebuts i dissenyats per arribar a una gran audiència.
Tot i que en principi un mitjà de comunicació(televisió, telèfon, premsa, Internet,...) és qualsevol instrument usat per a transmetre i rebre dades, actualment el terme s'usa per a designar i ser capaços de fer arribar a un gran públic la informació, l'entreteniment o la propaganda.


Funcions:

-Entretenir, que habitualment s'indica en tercer lloc, però que sol ser la més important
-Formar, o educar, és a dir, tenir continguts específics la finalitat dels quals sigui l'adquisició de coneixements per part de l'espectador.
-Informar, donar a conèixer tot allò que pugui ser rellevant per al públic i aquest hagi de conèixer.


Es caracteritzen per:

Ø  La tecnologia

Ø  L’extensió de la seva audìència

Ø  La unidireccionalitat del seu missatge

Ø  L’elevat cost de producció

La història dels mitjans de comunicació està molt lligada al desenvolupament de la tecnologia que els fa possibles. Per la seva gran influència en l'opinió i els hàbits de la gent, són l'objectiu de governs i empreses. Han ajudat decisivament a la globalització. Són objecte d'estudi de disciplines molt diverses, des de la sociologia fins a l'economia, passant per l'art.

Dades importants:

• Segle XV: invenció de la impremta (possiblement el 1450 per Johannes Gutenberg)

• 1605: Johann Carolus es publica a Alemanya el primer diari Relation aller Fürnemmen und gedenckwürdigen Història.

• 1895: Cinema; els germans Lumière van projectar públicament la sortida d'obrers d'una fàbrica francesa a París.

• 1896: Guillermo Marconi va obtenir la primera patent del món sobre la ràdio

• 1896: Alexander Stepánovich Popov amb un sistema complet de recepció-emissió de missatges telegràfics, va transmetre el primer missatge telegràfic entre dos edificis de la Universitat de Sant Petersburg situats a una distància de 250 m

• 1928: Primeres transmissions comercials de televisió.

El propòsit principal dels mitjans de comunicació és comunicar, però segons el seu tipus d'ideologia poden especialitzar-se en:  informar, educar, transmetre, entretenir, formar opinió, ensenyar, controlar, etc.


Característiques:

• Positives:

 - Possibiliten l’arriba de la informació a tots els llocs del planeta de forma immediata.

-Moltes relaciones es mantenen unides.

-Àmbit econòmic: qui posseeix l’ús dels mitjans pot generar un tipus de consciència sobre un producte, és a dir formació d’opinions (a través de propaganda).

-Àmbit empresarial: gran aspecte respecte el màrqueting.

·         Negatives:

- Manipulació de la informació i ús de la mateixa per interessos propis

-Tendeix a formar estereotips, gràcies a l’abast que adquireix el missatge en la seva difusió.

Els mitjans de massa crean un nou tipus d’home, ampliant les seves característiques de l’escola, on els individus adoptent els coneixementes que transmeten els medis de massa, contribuent a l’extensió de l’home a l’univers, desenvolupant els seus sentits i els seus cossos.

L’ensenyament dels mitjans a passat per 4 fases que són:

a.     Es projectava el materials que venien del cinema i de la televisió i es realitzaven preguntes de reconeixemente genèric.

Hi havia un problema, i era que no oferien mètodes per a l’estudi, només amb la informació provinent de la televisió.

b.     A finals dels anys 70 es finança l’anàlisis de la imatge com a punt de partida per a l’estudi dels medis.

El problema que hi havia era que ignoraba la procedència de textos i la participació dels alumnes, ja que no els deixava participar en un debat. Va veure la necessitat de conèixer l’anàlisis sociològic dels medis i les reaccions que causa al públic.

c.     Les investigacions sobre l’audiència, van reconèixer que els nens reflexionaven sobre els medis i que disponien de les seves pròpies teories sobre el funcionament. Es va considerar l’educació audiovisual com un element de desenvolupament sobre les bases del coneixemente i la comprensió que els nens tenien dels medis.

d.     Com a resultat d’aquesta investigació es van veure els efectes dels medis en àmbits com la publicitat, el sexe, la violència,...El més important era centrar-se en la participació dels alumnes i dels medis i en donar una major publicitat als professors. Com a conseqüència es va començar a estudiar la influència de la lectura infantil en la lectura dels textos dels medis per a poder arribar a diferenciar entre el treball crític sobre els medis i la profucció de textos.

La missió dels professors és obrir les idees i capacitar als nens per a que puguin parlar sobre qualsevol document dels medis, on el més important és que siguin els seus propis alumnes els que discuteixin i que decideixen els  criteris que van a utilitzar per a llegir un anunci, no imposar una lectura correcta, sinó subscitar nous comentaris per a que s’arribi a un estudi més detallat del tex. Els professors no han, únicament, de donar el material proper als alumnes, sinó que haurien de permetre que els alumnes experimentin amb vídeos i pel·lícules indenpendents, de vanguardia i amb documents audiovisuals d’altres cultures.

Aldea global i mitjans de comunicació de masses

·         Marchall MacLuhan: (1911-1980) educador, filòsof i estudiant canadenc.

És un dels fundadors dels estudis sobre els mitjans de comunicació i ha passat a la posterioritat com un dels grans visionats de la present i futura societat de la informació.

MacLuhan va ser el creador de nombrosos conceptes sobre els mitjans de difusió massiva i la societat de la informació com:

·         La Galaxia Gutemberg, 1969, la impremta va fer necessària la lectura. Les escoles es van crear per a ensenyar a llegir, escriure, comptar,... Aquest període comprèn els gairebé quatre segles que van des de la difusió de la impremta a l’Europa de la modernitat fins a les primeres dècades del segle XIX quan el telègraf canviaria per sempre la història de la comunicació.

·         Aldea global 1979, el terme fa referència a que la societat humana començaria a transformar-se i el seu estil de vida es tornaria similar al de una aldea. Degut a aquest procés tecnològic, tots els habitants del planeta es començarien a conèixer uns amb altres i a comunicar-se de manera instantània i directa. La informació no té fronteres.

·         El aula sin muros, 1964, amb aquest escrit volia dir que a l’escola no s’aprèn tot sinó també amb les experiències que guanyes  amb els individus que t’envolten.

·         Diferenciació entre mijtans freds i calents, la definició de les dades a través d’un medi, i el grau de participació de les audiències per completar al medi, són dos criteris fonamentals que va proposar per distingir medis freds i calents. Per a ell l’alta definició es l’estat del ser ben abastit de dades.

"El teléfono es un medio frío o un medio de definición baja debido a que se da al oído una cantidad mezquina de información, y el habla es un medio frío de definición baja, debido a que es muy poco lo que se da y mucho lo que el oyente tiene que completar (…) los medios cálidos son de poca o baja participación, mientras que los medios fríos son de alta participación para que el público los complete".

·         La aldea tribal, és una aldea analfabeta i la seva durada a la terra hauria tingut l’extensió d’uns 26.000 anys.

Durant tot aquest temps, altres factors (innovacions tecnològiques des del foc i els metalls fins als mitjans de transport i les armes) van fer que l’home deixés de ser caçador i nòmada per aprendre els secrets de l’agricultura i transformar-se en un ésser sedentari.

La paraula oral com a mitjà de comunicació estimulava l’oïda abans que la vista, involucrant sensorial i emocionalment a l’oient i integrant així al grup de pertinença (el clan, la tribu). Al poble tribal, l’única possibilitat de transmetre experiències i acumular era fent-ho en un espai restringit que estava representat per la memòria del grup ja que encara no existien ni la història, ni les escoles, ni la burocràcia; els homes estaven “sensorialment” integrats.

L’alfabet es concreta en una perspectiva sensorial-visual i posseeix una clara funció analítica-lineal, en efecte la linealitat és una característica predominant de la vista si es compara amb altres sentits com l’oïda, el gust i el tacte.

·         Servomecanismes, extensions del cos, home màquina, home roda, home arma. L’ésser humà s’exten. El sistema pot ser mecànic. Servomecanisme al servei de l’home. El terme utilitzat per MacLuhan es refereix als mecanismes que l’home ha utilitzat a través del temps. Qualsevol de les nostres extensions de les noves escales d’extencions o noves tecnologies.

El pensament de MacLuhan respecte als mitjans de comunicació s’inicia a partir de les següens idees:

1.      Somos lo que vemos.

2.      Formamos nuestras herramientas y luego éstas nos forman.

En aquesta línea es podía afirmar que ell veía en els mitjans més agents de possibilitat que de consciència: així com els mitjans podrien comparar-se amb camins i canals, abans que amb obres de valor artístic o models a continuar.

La concepció de MacLuhan era que qualsevol tecnologia, de la qual rebem informació, és una extensió del nostre cos, ment o ser. Els mitjans de comuncicació tecnològics són estesos com eines que estenen les habilitats humanes, de la mateixa manera que una bicicleta o un cotxe és una extensió dels nostres peus...La computadora seria una extensió del nostre sistema nerviós central.

"el medio es el mensaje”

Educació i mitjans de comunicacó de masses

L'hominització és un procés genètic accelerat per raons culturals en un mitjà físic i amb un ritme discontinu. Probablement sigui el mateix ritme que la resta d'espècies de la Terra, però amb una intensitat més gran, és a dir, canvis en els mateixos moments, però de més intensitat. El seu tret principal és el desenvolupament de la intel·ligència reflexiva, del pensament conceptual.

És la presa de consciència de nosaltres mateixos, en canvi, a la saviesa no s’arriba tan fàcilment i tampoc es pot perseguir.

També la podem definir com el procés evolutiu seguit per un conjunt de formes successives de primats que partint d'un avantpassat comú de l'home i alguns pòngids encara no identificats, arriba fins a l'home actual.

·         L’hominització com a potenciador global que ens porta a la saviesa:

El desenvolupament de la nostra societat depèn de tres funcions (la comunicació, la cultura i l’educació), però és important que no ressalti una més que l’altra. El conjunt de les tres crea la saviesa.

1-La cultura s’emancipa de la hominització, i a partir d’aquí es comencen a diferenciar i a separar la cultura (nutrició) de l’educació (reproducció) i aquesta de la comunicació (relació).

2-La comunicació és informació no coneixement. La informació es converteix en coneixement si hi ha molta formació.

·         L’ homonització es desglossa en comunicación, educación i cultura.

Es pot permetre arribar a la saviesa a través de la informació, de la formació i el coneixement, però és molt complicat.

La formació és la que permet als ciutadans a convertir la informació, la multitud d’informació en coneixements, és a dir, podem identificar, comprendre, analitzar i sintetizar. Aquells ciutadans que desenvolupen una cultura personal, són aquells que desenvolupen una vida plena de sentit.

De la funció global hominització a les 3 funcions socials:

Les 3 funcions socials especialitzades:

Mediació educadora:

Construccionisme amb ordinador

En pedagogia, el construccionisme, és una teoria de l’aprenentatge desenvolupada per Seymour Papert que va destacar la importància de l’acció, és a dir, del procedir actiu en el procés d’aprenentatge. S’inspira en les idees de la psicologia constructivista i de la mateixa manera que aquest últim, el construccionisme parteix també del supòsit de que, per a què es produeixi aprenentatge, el coneixement ha de ser construït (o reconstruït) pel propi subjecte que aprèn a través de l’acció, de manera que no es una cosa simplement que es pugui transmitir.

“Tomamos de las teorías contructivistas de la psicología el enfoque de que el aprendizaje es mucho más una reconstrucción que una transmisión de conocimientos. A continuación, extendemos la idea de materiales manipulables a la idea de que el aprendizaje es más eficaz cuando es parte de una actividad que el sujeto experimenta como la construcción de un producto significativo”

El construccionisme s’aplica sobretot a l’aprenentatge de les matemàtiques i de la ciència (aprendre ciència a través de la investigació), també es va desenvolupar en altres àrees (en psicologia de la comunicació, per exemple). Més recentment s’ha guanyat un espai en la lingüística aplica, en l’àmbit de l’adquisició i aprenentatge de llengües estrangeres.

·         Seymour Papert (1928) científic computacional, matemàtic i educador.

Pioner de la intel·ligència artificial, inventor del llenguatge de programació Logo.

Va treballar amb el psicòleg educatiu Jean Piaget a la Universitat de Ginebra desde 1959 fins el 1963.

A finals del 2006 va tenir un accident, va ser atropellat per una motocicleta, el qual el va deixar en coma durant un temps.

Les seves aportacions van ser:

·         Basant-se en els treballs sobre el Constructivisme (filosofia) de Piaget, ha desenvolupat una visió de l’aprenentatge anomenat Construccionisme.

·         Aplica la teoria de Piaget per a desenvolupar un llenguatge de programació d’ordinadors anomenat Logo. Logo funciona com un instrument didàctic que permet als alumnes, sobre tot als més petits, a construir els seus coneixements. És una eina molt potent per al desenvolupament dels processos del pensament lògico-matemàtic. Per això va construir un robot anomenat la “tortuga de Logo” que permetia als alumnes resoldre problemes.

·         Va treballar amb Piaget al 1960 i es pot considerar com un dels més destacats dels seus deixebles. S’explica que en una ocasió Piaget va dir que ningú entenia les seves idees tan bé com Papert.

·         Va crear l’ Epistemology & Learning Research Group” (Grup d’Investigació sobre l’Aprenentatge i l’Epistemologia)

·         Col·labora amb LEGO en un producte programable en Logo.

Construir l’aprenentatge personal, no acumular dades

Pedagogia narrativa d’Homer a Tolstoi

·         Kieran Egan (1942)  filòsof educatiu i estudiant de les obres clàssiques, antropología, psicología cognoscitiva i historia cultural.

Porta 3 dècades dedicat a l’estudi i formació en pedagogía imaginativa i al desenvolupament del “Imaginative Education Research Group “ (IERG), que coordina l’experimentació i la formació de professors que treballen la imaginació dels seus alumnes. El seu preten, no només motivar sinó interesar durant tota la clase, tot l’any i a tots els estudiants.

“Los intereses están muy ligados a la imaginación (la fantasía y la imaginación es lo que más abunda en la mente humana) y las emociones. Hay que utilizar ambos conceptos en todas las materias y tendremos gente mas preparada e integrada”

Egan critica les línies curriculars en què es basa l’educació on només s’aprenen si es procedeix del concret a l’abstracte; aquest plantejament oblida les eines fonamentals dels nens per atribuir significats de la seva experiència i a la nova formació que reben: la imaginació i la fantasia.

Estava convençut del racionalisme excessiu en l’educació dels petits, per aquest motiu va crear la pedagogia imaginativa, una alternativa radicalment nova sobre l’educació, en la que es valora la importància de la imaginació i de la fantasia com a instruments bàsics per a l’aprenentatge.

 “Hay que trabajar la imaginación y la fantasia en la escuela”

Què és l’educació imaginativa?

És un nou enfocament en el camp de l’educació que enllaça de manera efectiva les emocions, imaginació i l’intel·lectual dels estudiants durant el procés d’aprenentatge. L’Educació Imaginativa ofereix una nova comprensió de com es desenvolupa el coneixement en la ment, i com la nostra imaginació treballa i es transforma al llarg de les nostres vides.

L’enfocament de L’Educació Imaginativa, per la seva part, té a veure amb el coneixement, la psicologia i les emocions en conjunt.

Què és la imaginació?

És l’habilitat per pensar sobre tot allò possible, no només en el que considerem de veritat; és la font de la invenció, de la novetat i la flexibilitat del pensament humà. No és diferent de la racionalitat sinó una capacitat que enriqueix de manera important el pensament racional. Es troba estretament lligat a la nostra habilitat per formar imatges a la ment, i a la formació d’imatges  involucra comunament les emocions.

Objectius de l’educació imaginativa:

·         L’objectiu principal és que els alumnes s’interessin en aprendre.

·         Desitja que els alumnes no només adquireixin la informació, sinó que també entenguin el seu significat.

·         Que els estudiants obtinguin un alt rendiment acadèmic.

Tres velles idees:

-Socialització (Homer)

-Veritat (Platon)

-Naturalisme (Rousseau)

-I una idea nova, Recapitulació (Vygotski)

Comprensió al llarg de la vida:

-mítica

-romàntica

-filosòfica

-ironia i somàtica

La ciutat educadora

El concepte de Ciutat Educadora és una nova dimensió complementària i, fins a cert punt, alternativa al caràcter formalitzat, centralista i sovint poc flexible dels sistemes educatius,  que comporta explícitament la interacció davant les propostes de l’educació formal i informal. S’ha d’assegurar, en primer lloc, un funcionament óptim del sistema educatiu formal, però és precís integrar en una mateixa perspectiva l’acció educativa dels diferents àmbits i agents educatius a partir del diàleg i la col·laboració.

Aquesta nova dimensió tendeix a crear una comunicació bidireccional a cada un dels àmbits citats i, a proporcionar una major vitalitat i funcionalitat educativa.

També comporta considerar que l’educació dels nens, joves i ciutadans en general no només és responsabilitat dels estaments tradicionals (estat, família i

escola) sinó que també ho és del municipi, de les associacions, de les industries culturals, de les empreses amb voluntat educadora i de totes les instancies de la societat. Per això s’ha de potenciar la formació dels agents  educatius no escolars i enfortint-los del teixit associatiu.

També es valora la necessitat d’establir sistemes d’avaluació en profunditat per a conèixer l’impacte de les iniciatives educatives que es portin a terme en el territori, ja que actualment només es disposa de dades quantitatives.

En aquest sentit també és necessari promoure espais de diàleg i intercanvi entre ciutats per oferir la possibilitat de confrontar la pròpia experiència amb la d’altres, i ajudar-la a objectivar els problemes, els models d’intervenció, les metodologies de treball i, per tant, a consolidar o reformar la pròpia experiència.

·         Edgar Faure i UNESCO (1908-1988) polític, escriptor i assagista francés

Una de les primeres declaracions de principis de la UNESCO sobre la qualitat de l’educació va figurar en el informe Aprender a ser –La educación del futuro, elaborat per la Comisió Internacional per al Desenvolupament de l’Educació presidida pel ex ministre francès Edgar Faure. La Comisió va determinar que l’objectiu fonamental del canvi social era l’erradicació de les desigualtats i l’establiment d’una democràcia equitativa. En cnseqüència, va dfirmar que s’havia de “recrear el objecto y el contenido de la educación teniendo en cuenta a la vez las nuevas características de la sociedad y las nuevas características de la democracia”.

Comisió va observar així mateix que les nocions d “aprenentatge al llarg de la vida” i “pertinença” eren particularment importants. En aquell informe es va fer també èmfasi a la ciència i la tecnologia i es va declarar que la millora de la qualitat de l’educació exigiria a l’establiment de sistemes en els que es poguessin aprendre els principis del desenvolupament científic i la modernització, respectant els contextos socioculturals dels educands.

Aquesta Comisió va considerar que l’educació al llarg de tota la vida descansava en 4 principis bàsics:

Ø  Aprendre a conèixer: reconeix que els alumnes construeixen els seus propis coneixements a diari combinant elements endògens i externs.

Ø  Aprendre a fer: es centra en l’aplicació pràctica del que s’apren.

Ø  Aprendre a viure: junts fa les aptituds imprescindibles per viure una vida lliure de discriminacions, en les que totes les persones tenen les mateixes oportunitats per arribar al desenvolupament individual, així com les seves famílies i comunitats.

Ø  Aprendre a ser: fa èmfase a les competències necessàries per a que les persona desenvolupin plenament el seu potencial.

Aquest concepte de l’educació va proporcionar una visió integrada i global de l’aprenentatge i, per tant, del que constitueix la qualitat de l’educació.

La importància d’aconseguir una educació de bona qualitat es va reiterar com una de les prioritats de la UNESCO en la Taula Rodona de Ministerial sobre una Educació de Qualitat celebrada en París en 2003.

La UNESCO va promoure l’accés a una educación de bona qualitat com a dret humà i va propugnar un enfocament basat en els drets per a totes les activitats educatives. En el context d’aquest enfocament, l’aprenentatge es veu influit a dos nivells. A nivell de l’educand, l’educació ha de tractar de determinar  i tenir en compte els coneixements que aquest hagi adquirit anteriorment, reconèixer les maneres formals i informals d’ensenyament, practicar la no discriminació i proporcionar un entorn d’aprenentatge segur i propici. A nivell del sistema d’aprenentatge, es necesita una estructura de recolzament per aplicar polítiques, promulgar lleis, distribuir recursos i mesurar els resultats de l’aprenentatge, amb la fi d’influir de la millor manera posible en l’aprenentatge de tots.

La UNESCO persegueix 5 objectius principals:

ü  L’educació

ü  Les ciències exactes i naturals

ü  Les ciències socials i humanes

ü  La cultura

ü  La comunicació i la informació

Societat de la información i tecnología digital a l’aula

v  Més atenció a la tecnologia que a la pedagogia

v  Noves tecnologies- Vells mètodes d’ensenyar

v  El docent que no te cultura tecnológica, que no és usuari de TIC no fa TAC.

v  En equipament tecnològic les escoles són les darreres.

v  L’aprenentatge de les TIC és instruccional. Massa cursos perduts; falten equips multiprofessionals a les escoles.

v  Hi ha massa interessos econòmics pel mig.

Moviments de ciutats educadores

L’organització dels Congressos Internacionals de l’AICE està reservada a les ciutats membres. Els Congressos tenen lloc cada 2 anys i són l’ocasió per a difondre, contrastar i intercanviar experiències i bones pràctiques, i per establir relacions de col·laboració entre ciutats. Són, a més, una oportunitat per aprofundir en la construcció del discurs de Ciutats Educadores.

Sistema pedagògic i competències bàsiques

Desenvolupar un currículum escolar per competències és una orientació que s’impulsa dins la Unió Europea, a Espanya i a Catalunya per tal de resoldre la poca eficàcia de l’educació que s’ofereix amb caràcter general a tots els joves ciutadans fins als setze anys. Amv aquesta contribució es vol reforçar aquesta orientació emmarcant-la en les aportacions per adequar l’escola a la realitat social i fer una relectura actualitzada dels sistemes pedagògics iniciats durant el segle XX dins els corrents de l’Escola Activa o de la Progressive Education lamentablement ignorats. Els principis són clarament els mateixos, els procediments i organització s’han d’ajustar als alumnes actuals i als usos culturals i tecnològics de la societat actual.

Sorprendenment la diversitat de formes d’activitat escolar, tan difícil al segle XX per l’alt nombre d’alumnes a les aules i la falta de mitjans, avui és ben possible gràcies a les tecnologies de la informació i la comunicació i l’abundor de publicacions i fonts d’informacins disponibles. Cal abandonar definitivament l’aprenentatge uniforme per a tots els alumnes, revisar l’agrupació d’alumnes per edat i organitzar l’activitat amb canvi de matèria cada hora. Tot això s’ha de pensar amb visió de sistema, de sistema pedagògic per tal que totes les decisions tinguin una explicació coherent fonamentada en coneixement científic i no en modes o tendències.

EXERCICIS REALITZATS PER: Anna Esteban i Ana Cabello

Activitat 11:  Lectura, marcada, anotada:  Tres ideas viejas y una nueva idea, Kieran Egan.

La escuela moderna se basa en tres ideas viejas que tienen como finalidad la institución básica para socializar a los jóvenes y ayudar a desarrollar las potencialidades de cada niño. Se considera que estas ideas son coherentes entre sí, pero en el fondo cada una de estas ideas es incompatible con las otras dos.

La primera idea vieja se basa en la socialización, fomentada por Durkheim.

Durkheim decía que el objetivo principal de la socialización era inculcar a los niños unas normas, valores y creencias, es decir, el conjunto que constituye la sociedad adulta en la que el niño va a crecer. Quería lograr la homogeneidad en la formación de sus miembros. Para él, el proceso de socialización era esencial en las escuelas. Quería que los alumnos comprendieran la sociedad en la que viven y las posibilidades que ésta presentaba, como también la adquisición de las aptitudes necesarias para vivir en sociedad y conservar sus valores y compromisos.

La segunda idea vieja se basa en la verdad sobre la realidad, fomentada por Platón.

Platón tenía una idea totalmente diferente de cómo educar a las personas. Decía que la educación no solamente se tenía que basar en el desarrollo del conocimiento y las aptitudes de los estudiantes para garantizar su éxito como ciudadanos, como también compartir las normas y los valores de sus iguales. Según Platón, la educación tenía que ser orientada a que los estudiantes interiorizaran una visión real del mundo, que vieran el mundo tal y como es.

“La mente acaba por convertirse en lo que aprende”.

La tercera idea vieja se basa en la guía de la naturaleza, fomentada por Rousseau.

Rousseau se basó en un método natural del desarrollo infantil, es decir, en vez de centrarse en lo que se tenía que aprender, se ocupó de que los niños fueran capaces de que aprendieran por sí mismos, a partir de la exploración, experimentación propia relacionado con la naturaleza y hacer este método más eficaz a la hora de adquirir el aprendizaje y los conocimientos básicos.

Surge una nueva idea sobre la concepción de la educación que se basa en la teoría de Vygotsky.

Vygotsky, decía que el niño tenía que comprender el mundo mediante unos instrumentos intelectuales de la sociedad en la que crece una persona, que influyen profundamente en el tipo de comprensión que se obtiene.

Los instrumentos intelectuales que rodean al niño se van interiorizando a medida que el niño crece.

El proceso de desarrollo intelectual de cada niño se reconoce en el grado de dominio que tienen éstos de los instrumentos y sistemas simbólicos (por ejemplo, el lenguaje). El conjunto de sistemas simbólicos que interioricen los niños a partir de las interacciones con otras personas y comunidades influirá en la comprensión del mundo que posteriormente tienen que construir.