Renovació pedagògica (ajustar l’acció als alumnes)
L’escola ha de mantenir accions pedagògiques del passat. La pedagogia s’ha de renovar, s’ha d’anar canviant. En la renovació hi ha d'haver una part tradicional i una part de petits canvis, no podem canviar-ho tot hem de mirar quines coses del passat han funcionat en l'educació i adaptar-les als temps que corren.
La feina de la renovació és per part dels docents. Hem d'ensenyar segons la manera d’ensenyar segons els alumnes i ajustar-nos a l’evolució de la tecnologia i la societat, els haurem d’observar.
La renovació pedagògica té una dimensió tècnica-pedagògica, perquè renovar pedagògicament és canviar la qualitat de l’ensenyament i de l’aprenentatge i això suposa canviar el que es fa en l’àmbit institucional de l’educació, que són les escoles. Aquesta dimensió s’ha fet evident sobretot en parcel·les de la cultura poc ateses tradicionalment per l’escola: noves àrees de coneixements, noves formes d’expressió i de cultivar dimensions diferents de l’ésser humà en busca d’un projecte educatiu més multidimensional en contra de l’escola tradicional molt més acadèmica i unilateral en la formació de l’home.
La interacció dels sistemes tecnològics, econòmics i socials va col·locar al sistema educatiu i a la seva estructura escolar en una necessitat de canviar.
L’avanç tecnològic va fer sorgir en els individus un nivell d’expectatives socials i una sèrie de necessitats psicològiques. Això va desencadenar en la societat la necessitat i voluntat d’afirmació, d’un status o situació permanent d’intercanvis de rols, de competència, de mobilitat professional i de reconversió tecnològica.
No acceptar la integració en ells mateixos, ni identificar-se o assumir objectius suposa auto marginar-se. La raó està en que els nostres sistemes escolars no donen peu per a la identificació o individualització de les persones, sinó únicament a la homogeneïtzació dels individus.
Aquests fets troben el seu origen natural en la manera de comportar-se tant els professors com els alumnes, de les vivències i interiorització d’actituds, de conceptes estereotipats i idees educatives que els produeixin seguretat i confiança i l’acceptació mútua. Aquest requisits exigeixen una permanent dinàmica de relacions informatives, normatives i educacionals.
Però, al ser objectiu de qualsevol procés educatiu el desenvolupament integral i harmoniós de la persona, aquesta s’ofereix com una espècie d’autoconstrucció, elaborada a partir de conjunts de múltiples relacions: personals, família, ambient, comunitat, vivències de la infància, formes i grau de sensibilitat personal, tipus de percepció individual, temperament, caràcter,...
El que assegura que la seva personalitat sigui un projecte d’autoconstrucció, és la comunicació de l’educand amb aquestes estructures, mitjans, adquisicions, potencialitats i destreses.
Per això, encara que el sistema educatiu és un conjunt d’estructures, mitjans i actuacions que s’ocupa de la formació individual, cívica i professional dels ciutadans dins d’una societat també ha d’incorporar els desenvolupament total, íntegre i harmoniós dels ciutadans.
Aquestes característiques del procés educatiu implicaran:
1. Compromís directe i efectiu, individual o col·lectiu en el desenvolupament de l’estabilitat emocional de l’educand, en clima de seguretat personal i d’autoconfiança.
2. Compromís en el desenvolupament de totes les potencialitats intel·lectuals, capacitats psicològiques, habilitats manuals, motores i professionals.
3. Desenvolupament de tot el potencial creatiu i la seva corresponent orientació o canalització cap a l’autoconstrucció i desplegament de la pròpia personalitat; cap a la realització de sí mateix, la comprensió i acceptació de la persona com una unitat bio-socio-psicològica i com interacció social. Aquestes actituds exigeixen una evolució harmoniosa dels factors fisiològics, sensoriomotors, afectius i emocionals, estètics i intel·lectuals.
El desenvolupament d’aquests factors ha de tenir com a objectiu fonamental la interiorització de la responsabilitat de l’educand davant la imprescindible adquisició per la seva part dels mecanismes i instruments necessaris per a la supervivència i perfeccionament intel·lectual, humà i social.
Innovació educativa (canvis necessaris)Martí Teixidó
Una innovació educativa és un projecte de millora dissenyat per satisfer les necessitats d’una institució o centre escolar, tenint en compte els propòsits fonamentals, els professors, els alumnes, la cultura i la societat que els envolta; el seu objectiu es millorar els mètodes, processos i els resultats (millorar la qualitat de l’educació).
Ex. Quan poso ordinadors a l’escola no és perquè m’agradi sinó perquè estan a la societat. L’escola ha d’incorporar allò que està a la societat, el que la tecnologia ens aporta. Ex. Ensenyar socials i geografia – google earth (per observar el relleu....)
Els avanços científics i tecnològics van obligar i replantejar els sistemes educatius, de manera molt accelerada que s’enfronta en una realitat estreta entre allò que és antic amb les coses noves.
Els sistemes educatius estan canviant a través d’unes noves concepcions de l’escola i l’ensenyament, com són:
- Desplaçar l’interès del subjecte que ensenya al subjecte que aprèn: desenvolupant en ells habilitats cognitives i ensenyar-li a aprendre per sí mateix.
- L’escola com escenari en el que convergeixen múltiples cultures i ella mateixa com a estructura pròpia.
- L’escola com un sistema flexible cap al canvi i l’adaptació.
- La formació de docents per a la innovació, el canvi i el temps lliure.
Les innovacions eliminen les tensions existents entre permanència i canvi, el procés de reflexió crítica sobre el sentit de l’acció educativa des de l’escenari mateix de les pràctiques pedagògiques quotidianes. Els docents innovadors han reorganitzat de manera intencionada el procés
d’ensenyament-aprenentatge, buscant fent-los més significatius, aplicant i apropiant coneixements per orientar s i estratègies que transformen la realitat del procés i donar sentit a estructures, relacions i continguts.
La pedagogia no sempre s’ha d’innovar perquè avui dia també s’ha de posar en pràctica coses del passat, és a dir, s’ha de renovar però no innovar, aplicant els dos termes. S’ha d’ensenyar de manera diferent ajustant-nos a cada alumne.
Objectius:
1. Promoure actituds positives en tota la comunitat educativa en funció d’un comportament permanent, obert a la necessitat del canvi i les seves implicacions a l’adequació del currículum i a les necessitats i interessos dels alumnes.
2. Crear espais i mecanismes en les institucions educatives per identificar, valorar, sistematitzar, aplicar i difondre les experiències noves que contribueixen a la solució de problemes educatius que estiguin afectant la qualitat dels aprenentatges dels estudiants.
3. Animar el desenvolupament de propostes educatives vàlides que responguin a la realitat del nostre país i que salvin la creativitat, la riquesa humana i els recursos naturals i culturals que proveeix el nostre medi.
4. Promoure transformacions curriculars flexibles, creatives i participatives, d’acord amb les necessitats dels subjectes i de la comunitat, procurant una educació de qualitat i d’aprenentatges significatius.
5. Implementar l’aplicació de teories, processos, mètodes i tècniques administratives i docents.
6. Estimular la investigació com un element quotidià determinant de la formació professional continua dels docents a partir de la seva pràctica educativa.
7. Recuperar i sistematitzar experiències del personal docent, directiu, assessor i supervisor.
8. Compartir amb altres escoles i altres docents les experiències educatives innovadores per ampliar l’experiència.
9. Crear condicions permanents per a que les experiències innovadores es transformin en una pràctica institucionalitzada, és a dir, en cultural organitzacional.
Principis: orienten el procés d’innovació educativa.
- La formació de l’estudiant constitueix l’ essència de les innovacions educatives per a la transformació cultural de la millora del nivell de vida individual i social.
- L’autonomia per a que es generin el processos d’innovació educativa.
- La investigació interdisciplinària per a la reconstrucció del coneixement.
- La pràctica mateixa que legitima la innovació educativa.
Categories/classificació:
v Innovació educativa en els plans i programes d’estudi: el seu objectiu és la formació integral de l’estudiant en totes les dimensions (coneixements, habilitats, actituds i valors)
v Innovació educativa en el procés educatiu: procés d’aprenentatge, procés d’ensenyament, formació docent i recursos materials d’aprenentatge.
v Innovació educativa en l’ús de tecnologies de la informació i la comunicació.
v Innovació educativa en les modalitats alternatives per a l’aprenentatge:
currículum flexible i amb matèries optatives; mobilitat de l’estudiant; diversificació d’ambients d’aprenentatge...
v Innovació educativa en el Govern, direcció i gestió: experiències amb propòsits d’aprenentatge, capacitació del personal i flexibilització de la gestió universitària.
Ordenació educativa (regulació administrativa)
És el que fa l’administració. Societat política que estableix l’educació per a tots els ciutadans. L’administració mana.
“El mitjà és el missatge”
L’aprenentatge com a mediació cultural.
“El mitjà és el missatge” per Marshall McLuhan y Quentin Fiore.
El plantejament que ofereixen McLuhan i Fiore és, principalment, el mitjà de comunicació com modelador de conducta de l’ésser humà. Anteriorment, quan no existien els medis electrònics, l’ésser humà vivia aïllat de tot el que succeïa al seu voltant.
El medi electrònic ha trencat barreres comunicatives de temps i espai. El que abans es denominava públic, el mitjà electrònic el va constituir com massa. Ara, no existeixen individus aïllats, tothom vivim en una aldea global que contínuament estem sent bombardejats amb informació nova, una darrere una altra.
McLuhan cita una frase molt interessant que diu així: “Lo que sucede es que debemos vivir con los vivos”, és a dir, viure d’acord amb el que realment està passant al nostre voltant, sense fer cas omís als nous processos comunicatius i la seva influència en la societat, i deixant endarrere el procés mecànic obsolet.
El model d’aprenentatge com a mediació cultural és important perquè ens proporciona informació sobre cada alumne; saber quins són els interessos d’aquest, l’entorn en el que viuen, les capacitats i les competències que desenvolupen, perquè adopten un comportament i no un altre determinat. Els mestres ens hem de basar en l’observació contínua a l’aula ja que a partir d’aquesta n’extreurem quasi bé tota aquella informació que volem cercar a partir de l’alumne que volem “estudiar” més profundament.
L’aspecte primordial és mantenir un contacte pròxim i ple de confiança entre professor i alumnes per portar a terme ambients de tranquil·litat, confiança, punts de recolzaments, d’escolta...
L’aprenentatge està ple de valors i normes de comportaments a l’aula, que modela el mestre o els alumnes.
Els dos motors del sistema: persones
- Mestr@: unitat psicofísica socialcultural; adult equilibrat: raó-pensament, emoció-sentiments
És qui es dedica professionalment a l’ensenyament, bé de caràcter general, ben especialitzat en una determinada àrea de coneixement, assignatura, disciplina acadèmica, ciència o art. A més de la transmissió de valors, tècniques i coneixements generals o específics de matèria que ensenya, parteix de la funció pedagògica del professor que consisteix en facilitar l’aprenentatge per a que l’alumne l’assoleixi de la millor manera possible. Tots dos són agents efectius del procés d’ensenyament-aprenentatge.
- Alumn@: unitat psicofísica socialcultural; menor en procés de construcció: estabilitat-desestabilitat
Són aquells que aprenen d’altres persones. Es diu de qualsevol persona respecte del que la va educar i criar des de la seva infància, encara que un pot ser alumne d’una altre persona més jove. Se’l pot denominar com aprenent. També un alumne és el deixeble respecte d’un mestre. L’estudiant és un alumne.
- Educació emocional (voluntat d’aprendre)
L'educació emocional és la capacitat de controlar i reconèixer els sentiments i emocions propis i dels altres, de discriminar entre elles i fer servir aquesta informació per guiar el nostre pensament i les nostres accions.
Treballa la forma d'interactuar amb el món. Té molt en compte els sentiments, i engloba habilitats com el control dels impulsos, l'autoconsciència, la motivació, l'entusiasme, l'empatia, etc., que resulten indispensables per a una adaptació social bona i creativa.
Les habilitats per gaudir d'una bona intel·ligència emocional es poden aprendre i sovint es basen en actituds subtils que comporten resultats sorprenents. L'educació emocional intenta potenciar la nostra intel·ligència emocional per tal de facilitar el desenvolupament a la vida amb èxit i felicitat.
Daniel Goleman distingeix dins d'ella cinc habilitats:
· la capacitat de reconèixer els sentiments propis
· d'administrar-los
· l'automotivació
· el reconeixement de les emocions dels altres
· i l'empatia o capacitat per reaccionar correctament davant dels sentiments dels altres.
Conèixer aquestes eines ens permetrien moure'ns entre la maror de sentiments i emocions propis i aliens.
Aquestes habilitats es poden aprendre i estimular; hi ha una clara diferència d'actituds després de l'aprenentatge. Alguns factors:
· Saber comunicar i fer-se entendre
· Posar-se a la pell dels altres o l'empatia.
· Tenir iniciativa.
· Adaptar-se a les circumstàncies
Altres factors de la intel·ligència emocional:
· Confiança en un mateix
· Visió optimista de la realitat
· Autocontrol dels propis impulsos
· Bona canalització de l'estrès
· Tolerància a la frustració
· Autocrítica constructiva
· Capacitat per aprendre dels propis errors i per rectificar-los
· Actitud innovadora
· Creació d'objectius personals
· Constant automotivació
· Flexibilitat i sentit pràctic a l'hora d'encarar les dificultats
- Pràctica reflexiva (en equip humà professional)
La pràctica reflexiva és una metodologia de formació que té com a elements principals de partida les experiències de cada docent en el seu context i la reflexió sobre la pròpia pràctica. Es tracta d’una línia formativa que parteix, per tant, de la persona i no pas del saber teòric i que té en compte l’experiència personal i professional per a l’actualització i la millora de la tasca docent. Aquest model de formació, a més d’aprofundir en el coneixement de la matèria, la didàctica i la pedagogia, pretén també que el professorat sigui capaç d’autoformar-se perquè converteix (o pretén convertir) la reflexió en un hàbit conscient que s’integra en l’activitat de cada dia.
Educació ComunicActiva (l'escola de la societat de masses telecomunicada)
- Les TIC (Tècniques d’Informació i Comunicació)
Les TIC’s són el conjunt de tecnologies que permeten l’adquisició, producció, emmagatzematge, tractament, comunicació, registre i presentació d’informacions, en forma de veu, imatges i dades representades de forma acústica, òptica o electromagnètica. Les TIC’s inclouen l’electrònica com la tecnologia base que suporta el desenvolupament de les telecomunicacions, la informàtica i l’audiovisual.
Aquestes noves tecnologies estan afectant de manera positiva pràcticament en tots els camps de la nostre societat i en l’educació.
Cada vegada es presenten més com una necessitat en el context de la societat on els canvis ràpids, l’augment dels coneixements i les demandes d’una educació d’alt nivell constantment actualitzada es converteixen en una exigència permanent.
La relació entre les TIC’s i l’educació té dues vessants:
- els ciutadans coneixen i aprenen sobre aquestes noves tecnologies
- s’apliquen al procés educatiu
- els ciutadans coneixen i aprenen sobre aquestes noves tecnologies
- s’apliquen al procés educatiu
És una expectativa important perquè així els professors s’interessen més per la informàtica per a l’educació dels seus alumnes i també coneixen les utilitats de cadascun/a com una eina per enfortir el desenvolupament de l’educació.
L’educació és una part integrant de les noves tecnologies.
Funcions de les TIC:
- Alfabetització digital dels estudiants, professors, família, societat,...: tots han d’adquirir les competències bàsiques en l’utilització de les TIC.
- Ús personal: accés a la informació, gestió de dades,...
- Ús didàctic per facilitar els processos d’ensenyament i aprenentatge
- Comunicació amb altres persones d’altres ciutats, països,...
- Comunicació amb l’entorn
- Relació entre professors i diversos centre: compartir recursos i experiències, informacions,...a través de la xarxa Internet.
- Produeix productivitat d’informació
- Innovar en les pràctiques dels alumnes: millora de l’aprenentatge i reduir els fracassos escolars
En l’àmbit educatiu, la xarxa Internet com a símbol de la xarxa de comunicació per excel·lència ha despertat l'interès dels tecnòlegs de l’educació en quant a les seves possibles utilitats a la investigació i a les aplicacions a l’ensenyament com també les seves implicacions des de diferents perspectives (econòmiques, sociològiques,...).
El treball en xarxa comporta el reforçament de l’aprenentatge continuat dels agents socials i comunitaris, cal disposar d’eines d’informació i de formació de fàcil consulta i accés. El treball en xarxa s’ha convertit en una nova forma de fer i de coordinar-se, i les noves tecnologies faciliten aquesta dinàmica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario