-Nord-Americà anys 1950: Investigacions universitàries-
· Teoría general de sistemes
· Cibernética
· Intrucció programada
· Taxonomies
Teoría General de Sistemes
És un mètode que ens permet unir i organitzar els coneixements amb la intenció d’una major eficàcia de l’acció.
Engloba la totalitat dels elements del sistema estudiant així com les interaccions que existeixen entre els elements i la interdependència d’ambdós.
La Teoria General de Sistemes va ser concebuda per Bertalanffy, en la dècada de 1940, amb la finalitat de construir un model pràctic per conceptualitzar els fenòmens que la reducció mecanicista de la ciència no podia explicar. En particular, la teoria general de sistemes sembla proporcional a un marc teòric unificador tant per les ciències naturals com per les socials, que necessitaven emprar conceptes tals com “organització”, “totalitat”, “globalitat” i “interacció dinàmica”; allò lineal és substituït per allò circular, cap dels quals era fàcilment estudiable pels mètodes analítics de les ciències pures. Allò individual perdia importància davant de l’enfocament interdisciplinari.
El mecanisme veia el món seccionat en parts cada vegada més petites, la teoria dels sistemes veia la realitat com estructures cada vegada més grans.
La Teoria General de Sistemes, que havia rebut influències del camp matemàtic (teoria dels tipus lògics i de grups) presentava un univers compost per cúmuls d’energia i matèria (sistemes), organitzats en subsistemes i interrelacionats uns amb altres. Aquesta teoria aplicada a la psiquiatria, venia a integrar els enfocaments biològics, dinàmics i socials, i intentava, des d’ una perspectiva global, donar un enfocament al diagnòstic, a la psicopatologia i a la terapèutica.
Hall i Fagen han definit el “sistema” com un conjunt d’objectes, juntament amb les relacions entre els objectes i entre les seves propietats. Les parts components del sistema són objectes, les interrelacions dels quals ho cohesionen.
· Ludwig von Bertalanffy: (1901-1972) biòleg i filòsof austriac.La Teoria de Sistemes va ser, en origen una concepció totalitzadora de la biologia (anomenada “organicista”), sota la conceptualització a l’organisme com un sistema obert, en constant intercanvi amb altres sistemes circumdants per mitjà de complexes interaccions. Aquesta concepció dintre d’una Teoria General de la Biologia va ser la base per a la seva Teoria General dels Sistemes. Bertalanffy va llegir un primer esbós de la seva teoria en un seminari de Charles Morris a la Universitat de Chicago en 1937, per a desenvolupar-la progressivament en diferents conferències dictades en Viena. La publicació sistemàtica de les seves idees es va tenir que posposar a causa del final de la Segona Guerra Mundial, per va acabar cristal·litzant amb la publicació, en 1969 del seu llibre titulat, precisament Teoria General de Sistemes. Von Bertalanfyy va utilitzar principis per explorar i explicar temes científics i filosòfics, incloent una concepció humanista de la naturalesa humana, oposada a la concepció mecanicista i robòtica.
La TGS aplicada a la Pedagogia
La TGS aporta una concepció aplicable al procés educatiu per facilitar l’anàlisi i control de les variables fonamentals que incideixen en el mateix i per descriure la totalitat del procés de programació –ensenyament- aprenentatge, considerat com un sistema de presa de decisions i posada en pràctica de les mateixes.
Els elements a considerar pel tecnòleg en dissenyar intervencions instruccionals eficaces seran: objectius i continguts, recursos materials, metodologia, professorat, alumnat i altres elements del context. La influència de la Teoria General de Sistemes pot constatar-se en algunes definicions de Tecnologia Educativa i en l’ús dins de l’àmbit educatiu de conceptes com: sistema, estructura, model, algorisme...
La Tecnologia Educativa, identificada inicialment amb els mitjans, evoluciona cap a una concepció de procés sitemàtic, global i de coordinació de variables.
Amb tot, l’aplicació de la TGS a les Ciències Socials ha anat obviant la definició inicial dels objectius, evolucionant cap a una metodologia centrada en l’estudi de “problemes no estructurats” (habituals en el camp educatiu) i dirigida a buscar solucions viables.
Cibernètica
És l’estudi interdisciplinari de l’estructura dels sistemes reguladors. La cibernètica està estretament vinculada a la teoria de control i a la teoria de sistemes. Tant en els seus orígens com en la seva evolució, a la segona meitat del segle XX, la cibernètica és igualment aplicable als sistemes físics i socials. Els sistemes complexos afecten i després s’adapten al seu ambient extern; en termes tècnics, es centra en funcions de control i comunicació: ambdós fenòmens externs e interns del sistema.
Aquesta capacitat és natural en els organismes vius i s’ha imitat en màquines i organitzacions. Es posa especial atenció a la retroalimentació i els seus conceptes derivats.
Història
La cibernètica és una ciència. Nascuda cap al 1942 i impulsada inicialment per Norbert Wiener que té com a objectiu “el control i comunicació en l’animal i en la màquina” o “desenvolupar un llenguatge i tècniques que ens permetran abordar el problema del control i la comunicació en general.
En 1950, Ben Laposky, un matemàtic de Iowa, va crear els oscil·lons o abstraccions electròniques per mitjà d’un ordinador analògic. La cibernètica va donar un gran impuls a la teoria de la informació a mitjans dels anys 60, la computadora digital va substituir l’analògica en l’elaboració de imatges electròniques. En aquests anys apareixen la segona generació de computadores (amb transistors en 1960) concretant-se llavors els 1rs dibuixos i gràfics de computadora , i la tercera (amb circuits integrats, en 1964) així com els llenguatges de programació
Les primeres experiències del que després s’anomenaria net.art es remunten a l’any 1994, és important aclarir que pels anys 60 ja existien antecedents. De totes maneres es pot establir, que les primeres experiències on la tecnologia informàtica posada al servei de la comunitat va funcionar com a suport estètic transcorren per aquells anys i trenca amb la idea de lectura lineal de l’obra...
· Norbert Wiener: 1894-1964 matemàtic nord-americàDurant la Segona Guerra Mundial, Wiener va treballar per al seu govern en projectes relacionats amb la defensa anti-aèria. Va ser quan es va donar compte de la necessitat de millorar les computadores que havia en aquella època, es va encaminar cap a la comunicació d’informació i en el desenvolupament dels sistemes de xarxes.
Després de la Guerra, Wiener va continuar contribuent amb noves idees en diversos camps, incloent la teoría de la predicció matemàtica i la teoria quàntica (debatin amb físics com Niels Bohr i Albert Eisntein).
En 1942, durant un congres en Nova York, va conèixer al científic Rosenblueth i va començar a investigar sobre els robots i sistemes automàtics, establint així els fonaments d’una nova ciència: la cibernètica, vocable adoptat per Wiener en 1947, i que procedeix del grec “kybernetes” i que significa pilot. En 1948 va publicar la seva obra “Cibernètica: control i comunicació en l’animal i en la màquina”, on es desenvolupa tota la seva teoria cibernètica.
Va ser professor de matemàtiques en l’Institut Tecnològic de Massachussets (MIT) desde 1932 fins al 1960, també va impartir cursos per nombroses universitats del món (Mèxic, Índia...).
La Cibernètica aplicada a la Pedagogia
Aplicar els principis cibernètics a l’educació consisteix en analitzar el tipus de relació que s’estableix entre sistemes excessivament complexes, constituïts pels docents i alumnes, i els sistemes determinants excessivament complexes, constituïts pel hardware (dispositius físics) i el software (programes informàtics) que aquests usuaris utilitzen en les seves relacions recíproques. Avui dia la cibernètica és una eina fonamental que permetrà el desenvolupament en tots els àmbits, però principalment permetrà que el coneixement es trobi a l’abast de tot aquell que ho requereixi.
Tecnologia educativa i mesura de l’eficàcia
És el resultat de les aplicacions de diferents concepcions i teories educatives per a la resolució d’un ampli espectre de problemes i situacions referits a l’ensenyament i l’aprenentatge, recolzades en les TICs (tecnología d’informació i comunicació). L’evolució de la tecnología educativa ha donat lloc a diferents enfocaments o tendències que hem conegut com ensenyament audiovisual, ensenyament programat, tecnología instruccional, disseny curricular o tecnología crítica de l’ensenyament. Els recursos tècnics són els que s’utilitzen per realizar un treball en específic com una técnica que el caracteritza.
S’entén per tecnología educatica a l’ apropament científic basat en la teoría de sistemes que proporciona a l’educador les eines de planificació i desenvolupament, així com la tecnologia, busca millorar els processos d’ensenyament i d’aprenentatge a través de l’assoliment dels objectius educatius i buscant l’efectivitat i el significat de l’aprenentatge.
Un aspecte que el fa tangible són les diverses peces informàtiques anomenades plataformes didàctiques tecnològiques. Les plataformes tenen diferents objectius, com gestionar els continguts, però també impliquen la creació dels mateixos. Al utilitzar-les es busca trobar mètodes per tornar factible el coneixement mitjançant actualment pels mitjans tecnològics, des del punt de vista del mètode heurístic.
Les aplicacions de la tecnologia educativa a la pedagogia són diverses, depenent de les necessitats, contextos i objectius a aconseguir. Són interessants les aplicacions a l’educació per a la salut. És molt important que el mestre a l’aula actualment utilitzi la tecnologia educativa perquè així la qualitat de l’educació es fa efectiva.
· Ralph Tyler: (1902-1994)
El model dels objectius d’aprenentatge desenvolupats per Tyler en els anys 30, el qual va ser a l’origen un procés ubicat a l’escola per planejar en currículum, i la metodologia del disseny experimental van tenir un impacte significatiu i durador en les concepcions del desenvolupament curricular i a la seva avaluació. Per als anys 60 es va convertir en una poderosa tecnologia de la construcció del currículum, mentre que els dissenys experimentats proveïen el recurs metodològic per a realitzar estudis comparatius sobre la seva efectivitat i la dels mètodes d’ensenyament. Junts constituïen la metodologia tradicional de l’avaluació educativa.
La metodologia desenvolupada per Tyler va esborrar les fronteres entre avaluació i desenvolupament. Educar era canviar els patrons de conducta dels estudiants. L’avaluació consistia, simplement, en la verificació de l’assoliment dels objectius.
En 1949 Tyler va canviar el focus de l’avaluació de les habilitats del individus. L’avaluació deixà de ser una forma per a reconèixer l’aprenentatge dels individus i es va convertir en un medi per a reconèixer el grau en que les intencions del currículum s’assolien en la pràctica. No rebutjava els exàmens, deia que eren un bon medi per estimar si s’havien assolit els objectius del currículum.
També es va preocupar de millorar el treball a nivell universitari, però després els seu mètode també es va dirigir cap a les escoles. En aquestes, el seu treball pretenia destacar la importància de les iniciatives locals i la participació dels Mestres en la construcció d’un currículum basat en les necessitats de la comunitat.
Segons la visió del currículum de Ralph Tyler:
Ø Quin aprenentatge es vol que els alumnes assoleixin? (OBJECTIUS)
Ø Mitjançant quines situacions d’aprenentatge es podran aconseguir aquests aprenentatge? (ACTIVITATS)
Ø Quins recursos s’utilitzaran) (RECURSOS DIDÀCTICS)
Ø Com evaluaré si efectivament els alumnes han après aquests objectius? (AVALUACIÓ)
El model pedagògic de Tyler contempla 7 passos significatius:
1. Identificar els objectius del programa Educacional
2. Classificar els objectius
3. Definir cada objectiu en termes de conducta
4. Identificar situacions en les que els objectius s’han aconseguit
5. Dissenyar i seleccionar formes per aprovar mètodes d’avaluació
6. Desenvolupar i millorar les tècniques de l’apreciació de l’assoliment
7. Interpretar els resultats obtinguts en funció dels objectius
A l’actualitat amb el balanç vertiginós de la consciència, la tecnologia i la societat, l’educació ha de comptar amb un pilar fonamental per al seu desenvolupament correcte que és la tecnologia. Les comunitats educatives de tot nivell ha de tenir espais virtuals que executin de manera justiciera les TIC’s.
També remarcar la importància que ha de donar el professos a l’ús de les noves tecnologies i la seva aplicació dins de l’aula, ja que al ser utilitzades poden influir en l’obtenció de resultats més positius i també que altres factors poden influir a la millora del procés d’ensenyament-aprenentatge.
-VÍDEO: LA INSTRUCCIÓ PROGRAMADA (SKINNER 1950)
“La màquina d’Skinner i l’ensenyament programat”
Característiques del vídeo:
v Amb la màquina els estudiants veuen un fragment d’un text o altres matèries a través d’una finestra.
v Disposa d’espais buits per a que l’alumne escrigui les seves respostes per després comprovar si està bé o no, accionant la màquina.
v Condueix molt ràpidament a la formació d’una conducta correcte.
v L’estudiant aprèn ràpidament a donar una resposta correcte, però també té un efecte motivador.
v El seu treball es fa agradable, no s’ha d’obligar a estudiar.
v Un aula que utilitzi aquest tipus de màquines és un lloc de màxima concentració.
v Una de les funcions de la màquina per ensenyar és informar ràpidament als estudiants si la seva resposta és adequada (generar alto nivell de entusiasmo).
v Un altre és que faci que la classe avanci al mateix ritme.
v (…)
Taxonomia del objectius de l’educació
La Taxonomia d'objectius de l'educació, coneguda també com a taxonomia de Bloom, és una classificació dels diferents objectius i habilitats que els educadors poden proposar als seus estudiants. La idea va sorgir en una reunió de l'Associació nord-americana de psicologia en 1948, amb la finalitat de facilitar la comunicació i intercanvi de materials entre examinadors. La comissió encarregada va ser liderada per Benjamin Bloom, psicòleg de l'educació de la Universitat de Chicago. L'esquema resultant va ser proposat per aquest investigador en 1956 i incloïa tres "dominis": cognitiu, afectiu i psicomotor, encara que només els dos primers van ser desenvolupats inicialment.
La taxonomia de Bloom és jeràrquica, és a dir, assumeix que l'aprenentatge a nivells superiors depèn de l'adquisició del coneixement i habilitats de certs nivells inferiors. Al mateix temps, mostra una visió global del procés educatiu, promovent una forma d'educació amb un horitzó holístic.
Hi ha 3 dimensions en la Taxonomia de Bloom:
o Dimensió afectiva:
És la manera com la gent reacciona emocionalment, la seva habilitat per sentir el dolor o l’alegria d’un altre ésser viu. Els objectius afectius apunten típicament a la consciència i el creixement en actitud, emoció i sentiments (rebre, atendre, respondre, valorar, organitzar)
Hi ha cinc nivells:
ü Recepció
ü Resposta
ü Valoració
ü Organització
ü Caracterització
o Dimensió psicomotora:
La peripècia per manipular físicament una eina o un instrument com la mà. Els objectius psicomotors generalment apunten en el canvi de desenvolupament en la conducta o habilitats (àmbit menys desenvolupat en les investigacions de Bloom).
Compren els següents nivells:
ü Percepció
ü Disposició
ü Mecanisme
ü Resposta complexa
ü Adaptació
ü Creació
o Dimensió cognitiva:
És l’habilitat per pensar les coses. Els objectius congnitius giren entorn del coneixement i la comprensió de qualsevol tema donat (coneixement, comprensió, aplicació, anàlisi, síntesi, avaluació)
Hi ha sis nivells:
ü Coneixement
ü Comprensió
ü Aplicació
ü Anàlisis
ü Síntesis
ü Avaluació
Els pressupost teòrics de Bloom partien de les bases teòriques de Conductisme i el Cognitivisme.
· Benjamin Bloom: (1913-1999) psicòleg educatiu americà.Va fer contribucions significatives a la Taxonomia d’objectius de l’educació. Altres contribucions seves van estar relacionades amb el camp de l’Aprenentatge i el Desenvolupament Cognitiu.
Titulat per la Universitat Estatal de Pennsilvània (1935) es va doctorar en Educació a la Universitat de Chicago al març de 1942. De 1940 a 1943, va formar part de la Junta d’Exàmens de la Universitat de Chicago, després de la qual cosa va passar a ser examinador de la universitat, ja que va exercir fins a 1959. Els seu primer nomenament com a professor en el Departament d’Educació de la Universitat de Chicago va tenir lloc en 1944. Amb el temps, en 1970, va ser distingit amb el nomenament de Catedràtic Xerris H. Swift. Va se assessor en matèria d’educació dels governs d’Israel, Índia i de diversos altres països.
La Taxonomia d’objectius de l’educació de Bloom es basa en la idea de que les operacions mentals poden classificar-se en 6 nivells de complexitat creixent. L’exercici en cada nivell depen del domini de l’alumne en el nivell o els nivells precedents. Per exemple, la capacitat d’avaluar –el nivell més alt de la taxonomia cognitiva- es basa en el supòsit de que l’estudiant, per ser capaç d’avaluar, té que disposar de la informació necessària, comprendre aquella informació, ser capaç d’aplicar-la, d’analitzar-la, de sintetitzar-la i, finalment, d’avaluar-la.
No hay comentarios:
Publicar un comentario