El coneixemente científic és una aproximació crítica a la realitat recolzant-se en el mètode científic que tracta de percebre i explicar el perquè de les coses.
El coneixement és el conjunt de dades, conceptes i pràctiques al voltant d'una matèria o assumpte, un sinònim de saber. També es pot entendre com les informacions i veritats obtingudes a partir de la realitat o de l'ensenyament d'un mestre.
Per a la ciència, és el resultat de l'aplicació de la raó i el mètode experimental a l'estudi de la realitat. Per a la psicologia, és el contingut de la ment, el que és fruit d'un procés d'aprenentatge, i per tant inclou també l'experiència vital i les creences, no sols les dades empíriques i més o menys objectives.
L'epistemologia és la branca de la filosofia que s'ocupa de l'estudi del coneixement: què és i com s'obté. Assumeix que el coneixement s'organitza d'una manera determinada al cervell i aquesta estructura en modifica la percepció i la interacció amb el món.El saber és el conjunt de coneixements que produeixen un pensament continu de records dels coneixements adquirits al llarg del temps.
El coneixement comença pels sentits, i després a l'enteniment i acaba a la raó. D'igual manera que en el cas de l'enteniment, hi ha un ús formal d'aquest, és a dir, un ús lògic ja que la raó fa abstracció de tot un contingut, però també hi ha un ús real.
Formes d’adquirir el coneixement:
1- Principi d’autoritat
2- Raonament deductiu
3- Raonament inductiu
4- Experiència personal
5- El mètode científic
Ø Principi d’autoritat: en les civilitzacions primitives es consultava al mag, als ancians o al cap de la tribu. Quan érem nen consultàvem als nostres pares. L’home modern també consulta a una autoritat: professors, advocats, metges o el que diuen alguns llibres. D’aquesta manera s’estalvia temps i esforços, però cal saber triar aquestes autoritats i avaluar els seus dictàmens críticament. Les tradicions, l’església, l’Estat i els antics savis són exemples d’aquest tipus de font.
Ø Raonament deductiu: és un mètode lògic que considera que la conclusió és implícita en les premisses, el raonament deductiu infereix aquests mateixos fets en base a la llei general. És a dir que la conclusió no és nova, se segueix necessàriament de les premisses. Si un raonament deductiu és vàlid i les premisses són veritables, la conclusió només pot ser veritable. Respon al raonament deductiu que va ser descrit per primera vegada per filòsofs de l'Antiga Grècia, especialment Aristòtil. La seva principal aplicació es realitza mitjançant el mètode d'extrapolació.
Ø Raonament inductiu: és una modalitat del raonament no deductiu que consisteix en obtenir conclusions generals a partir de premisses que contenen dades particulars. Per exemple, de l'observació repetida d'objectes o esdeveniments de la mateixa índole s'estableix una conclusió per a tots els objectes o esdeveniments d'aquesta naturalesa.
Ø Experiència personal: bona part del nostre aprenentatge en la vida és per aquesta via; és un mètode simple i útil, no obstant això, amb freqüència es cometen errors sobre el que s’aprèn per observació o per “assaig-error”. Per exemple: extreure conclusions sense comptar amb suficients proves o cometre proves contràries a les opinions pròpies. Sense explicar que aquest és un camí lent i no planificat.
Conclusions sobre el coneixement:
1- El coneixement és una relació entre subjecte i objecte.
2- Si a un ésser se li considera com un objecte és per la relació a un objecte, i si a d'altri se'l considera subjecte és per la relació a un subjecte.3- El coneixement és un fenomen complex que implica els quatre elements (subjecte, objecte, operació i representació interna) de tal manera que si fos un d'aquests, aquell no existeix.
4- La representació interna és el procés cognoscitiu (és l'explicació del teu propi criteri).
Sistema pedagògic
Està construït sobre uns principis filosòfics i pedagògics que està adoptat per diverses institucions educatives per orientar el desenvolupament d’un projecte acadèmic.
Característiques del sistema pedagògic
1) Promou una educació integral (dimensions socio-afectives, espiritual, física, cognitiva) apuntant al desenvolupament de l’educand en la seva totalitat: pensament, sentiment i acció.
2) Entén l’aprenentatge com un procés pel qual cada individu construeix la seva pròpia experiència i adquireix un conjunt de competències pel seu desenvolupament personal i professional.
3) Entén a l’ensenyament com el procés en el que s’ofereix al nen estímuls que contribueixin a la construcció d’un aprenentatge significatiu, posant atenció a les concepcions prèvies que aporta cada nen.
4) El desenvolupament d’actituds, coneixements i destreses:
- Actitud i capacitat per a l’autoconducció i l’auto aprenentatge.
- Clara comprensió dels límits, responsabilitats i drets.
- Sòlida formació científica i tecnològica.
5) Formació humanística, ressaltant els aspectes actitudinals en els procés educatiu. Els valors més distintius són: creativitat, solidaritat, esforç, responsabilitat, respecte,...
Què és educació per al sistema pedagògic?
És el procés formatiu de la personalitat individual i social de l’individu, estimulant el seu desenvolupament integral, socio-afectiu, físic, cognitiu, espiritual, als efecte de que el mateix arribi a desenvolupar el seu propi projecte de vida, basat en el respecte, als valors i a les demés pautes culturals de la societat.
L’educació és un procés que es presenta com un camí a recórrer, en el que l’infant està acompanyat pel mestre, qui li facilita la construcció dels coneixements, a través dels estímuls que incentiven en el descobriment de nous sabers.
L’educació promou:
-El desenvolupament d’habilitats d’intel·ligència creativa.
-El desenvolupament d’habilitats científic-tecnològiques.
-El desenvolupament d’habilitats de responsabilitat social.
-El desenvolupament d’habilitats que permeteixen arribar a l’equillibri entre els components intel·lectuals étics, afectius i físics de la personalitat.
Teoria de la ciència pedagògia
L’epistemologia ve del grec ἐπιστήμη (episteme) “coneixement”, és la branca on l’objecte d’estudi és el coneixement científic. S’ocupa dels problemas tals com les crircumstàncies històriques, psicològiques i sociològiques porten a la seva obtenció, i els criteris pels cuals ho justifica o invalida. És de recent creació, ja que l’objecte al que ella es refereix es també de recent aparició. En Grècia, el tipus de coneixement anomenat episteme s’oponia al coneixement denominat doxa. La doxa era el coneixemente vulgar i ordinari de l’home, no sotmès a una rigurosa reflexió crítica, La episteme era el coneixement reflexiu elaborat amb rigor. D’aquí prové el terme “epistemología”, que s’ha utilitzat amb freqüència com equivalent de “ciencia o teoría del coneixement científic”. Així les teories del coneixemente especifiques són també epistemología; per exemple, l’epistemologia científica general, l’epistemologia de les ciències físiques o de les ciències priscológiques.
L’aplicació d’epistemològica al camp de la Ciència de l’Educació, es denomina Epistemologia Pedagògica i suposa una investigació cognitiva en l’àmbit: del coneixement pedagògic fent valoracions crítiques amb la finalitat de determinar l’estructura lògica de la Pedagogia sobre els següents aspectes:
· Els objectius d’investigació
· Els principis
· Els mètodes
· Els resultats
Els intel·lectuals
· Édouard Claparéde (1873-1940) neuròleg, pedagog i psicòleg infantil.Claparéde va cursar els seus estudis universitaris a Alemanya, Suïssa i França. Es va especialitzar en psicologia infantil, ensenyament i memòria. Crea l’Institut de les Ciències.
Va realitzar un experiment molt famós, amb el qual va comprovar que el record d’un esdeveniment dolorós pot retenir-se en el cas de que es perdi la memòria recent. El seu experiment va tenir com a subjecte de proba a una dona que patia amnèsia; l’amnèsia és un trastorn del funcionament de la memòria, durant el qual l’individu és incapaç de conservar o recuperar la informació emmagatzemada amb anterioritat. Podia rememorar tots els seus vells records i conservava les seves habilitats bàsiques de raonament, pero no recordava el passat recent. Claparéde la saludava tots els dies, pero ella no aconseguia enrecordar-se de qui era. Llavors, en una sessió de l’experiment, va amagar una agulla a la seva mà i se la va estendre a la dona, fent-li una mica de mal amb la punta de la agulla. Al dia següent, la dona no el va reconèixer, però quan Claparéde va estendre-li la seva mà per estrènyer-la amb la seva, va descobrir que la dona dubtava d’ell reconeguent una amenaça quan la seva memòria seguia estan severament malament
Claparéde defensava una educación activa dels nens, animant als professors a que observaren als seus infants i a partir d’aquí començar a construir les classe (la intel·ligència s’ha de construir; la intel·ligència és la capacitat de resoldre problemes amb el pensament). Amb el concepte d’educació funcional, sostenia que l’educació ha de centrar-se en activitats que satisfacin una necessitat. L’educació havia de preparar per a la vida. Per fer educació hem de conèixer aquells condicionants que la fan. L’educació ha de començar actuant, interaccionant en el medi. El que tingui interacció va desenvolupant la capacitat.
En 1912, Claparède va fundar l’ Instituto Rousseau“Amb la ciència biològica i psicològica estudiarem l’educació”.
Les seves aportacions són:
1- L’escola ha de facilitar les investigacions. Els primers a beneficiar-se dels resultats són els estudiants. La cooperació de tota la comunitat fa possible el progrés.
2- La concepció funcional de l’educació i de l’ensenyament consisteix a prendre al nen com a centre dels programes i mètodes escolars. Considera l’educació com una adaptació progressiva dels processos mentals a certes accions determinades per certs desitjos.
3- El nen ha de treballar i portar-se bé, no per obeir o agradar a uns altres, sinó perquè aquesta manera d’actuar és vista per ell com alguna cosa desitjable. En una paraula, la disciplica interior ha de substituir a l’exterior.
4- L’escola ha de ser activa. Ha de mobilitzar l’activitat del nen. Per aconseguir un objecte ha de partir del joc. L’escola ha de fer estimar el treball.
5- L’art d’educar són dons innats i de l’experiència adquirida. Influeixen els coneixements que posseeixi l’educador sobre la psicologia del nen, però sobretot l’estudi del nen mateix.
6- Considera els processos i activitats psicològiques com a instruments per proveir la conservació de la vida. El mètode funcional presenta el llenguatge com una funció. Com un instrument útil a la conducta humana i social. Útil a la vida.
7- L’escola té interès a organitzar la distribució del treball. Cal ajustar el més exactament possible el règim educatiu al cervell i ànima del nen. De manera que produeixi resultats positius per a l’individu i per a la societat.
· Henry Wallon (1879-1962) (filòsof, metge, escriptor, polític, directorLa seva obra està centrada, fonamentalment, en el desenvolupament psicològic del nen i l’educació. És de gran qualitat en quant a les idees contingudes en la seva teoria del desenvolupament del nen. El seu pensament psicològic es desenvolupa en paral·lel polèmic en el pensament psicològic de Piaget que, de manera molt significativa, li va dedicar un article d’homenatge a la seva obra científica. Per una altra part, el pensament psicològic de Henri Wallon es relaciona be amb el pensament psicològic de Vygotski.
Els seus primers treballs es van orientar cap a la psicopatologia, per centrar-se posteriorment en la psicologia infantil i la seva orientació.
Entre els seus deixebles i seguidors de la seva obra trobem a René Zazzo y Hélène Gratiot-Alphandéry.
Wallon des d’una postura atidualista, planteja que en la consciència resideix l’origen del progrés intel·lectual, però aquesta no es presenta en el moment del naixement, sinó que és una qualitat que es construeix socialment, per mitjà del que denomina la simbiosi afectiva. En conseqüència l’objecte de la Psicologia és l’explicació de la formació i desenvolupament de la consciència.
Hi ha 4 factors per explicar l’evolució psicològica del nen:
· L’emoció
· L’altre
· El mitjà (físic, químic, biològic i social)
· El moviment (acció i activitat)
La metodologia que utilitza consisteix en estudiar les condicions materials del desenvolupament del nen, condicions tant orgàniques com socials, i en veure com, a través d’aquestes condicions, es construeix un nou pla de la realitat que é el psiquisme, la personalitat.
-Estadis:
ü D’impulsivitat motriu i emocional
Edat: 0-1 anys
Funció: L’emoció permet construir una simbiosis afectiva amb l’entorn
Orientació: Cap a dins, dirigida a la construcció de l’individu
ü 2. Sensorio-motriu i emocional
Edat: 2-3 anys
Funció: L’activitat sensorio-motriu presenta dos objectius bàsics. El primer és la manipulació d’objectes i el segon la imitació
Orientació: Cap a l’exterior, orientada a les relacions amb els altres i amb els objecte
ü Del personalisme
Edad: 3-6 anys
Funció: Presa de consciència i afirmació de la personalitat en la construcció del jo
Orientació: Cap a dins, necessitat d’afirmació.
Subperíodes:
- Entre 2 - 3 anys: oposicionisme, intents d’afirmació, insistència en la propietat dels objectes
- Entre 3-4 anys: habilitats expressives i motrius. Buscar l’acceptació i l’admiració dels altres. Període narcisista
- Poc abans dels 5 anys: Representació de rols. Imitació
ü Del pensament categorial
Edat: 6-7 anys / 11-12 anys
Funció: La conquesta i el coneixement del món exterior
Orientació: Cap a l’exterior, especial interès pels objectes
Subperíodes:
- Entre 6-9 anys: Pensament sincrèticàglobal i imprecís, barreja l’objectiu amb el subjectiu.
- A partir de 9 anys: Pensament categorial à comença a agrupar categories pel seu ús, característiques i altres atributs
ü De la pubertat i adolescència
Edat: 12 anys
Funció: Contradicció entre allò conegut i el que es desitja conèixer. Conflictes i ambivalències afectives. Desequilibris
Orientació: Cap a l’interior, dirigida a l’afirmació del jo
· Lew Vygotski: (1896-1934) psicòleg bielorrus És un dels més destacats teòrics de la psicologia del desenvolupament, fundador de la Psicologia històrica-cultural i un clar precursor de la neuropsicologia soviètica de la que seria màxim exponent el metge rus Aleksandr Lúriya. Va ser descobert i divulgat pels medis acadèmics del món occidental en la dècada del 1960.
Les seves diverses activitats el van convertir en el centre de l’activitat intel·lectual i cultural de Gómel. Ensenya llengua i literatura a l’Escola del Treball per als obrers; ensenya psicologia i lògica a l’Institut Pedagògic; Estètica i Història de l’Art en el Conservatori, dirigeix la secció teatral d’un periòdic i funda una revista literària.
La seva obra més important és “Pensamiento y lenguaje” (1934)
Vygotski també considera que la reducció que fan les teories conductistes de considerar tots els processos d’aprenentatge com una simple associació i emmagatzematge entre estímuls i respostes és insuficient per explicar com es produeix.
La aportació més important de Vygotski fa referència als nivells i a les zones de desenvolupament: nivell de desenvolupament potencial, nivell de desenvolupament real i nivell de desenvolupament proper.
A partir d’aquests conceptes estableix una distinció entre:
ü Zona de desenvolupament potencial: és el que una persona pot arribar a fer, però de moment només pot aconseguir-ho amb l’ajuda d’altres persones.
ü Zona de desenvolupament real: el que és capaç de fer una persona de manera autònoma sense necessitat d’ajut.
En el procés de passar d’una zona a una altra es situa la zona de desenvolupament pròxim o interactiva entre els dos agents, on la intervenció de la persona que proporciona l’ajuda passa a ser efectiva, en el sentit de que facilita el pas d’un nivell potencial a un nivell real.
Ex: Quan un nen passa de ser ajudat alhora de donar-li el dinar i s’ho menja sol, el moment d’ensenyar-li a anar en bicicleta,...
La importància d’aquest esquema es troba en el fet de que estableix de manera molt precisa en quin punt s’ha d’actuar en l’aspecte educatiu per obtenir un aprenentage. Evidentment, aquest punt és la zona de desenvolupament pròxim, ja que és aquí on aquest procés d’intervenció serà més efectiu i on podrà actuar com a motor d’aprenentatge.
Diu que el desenvolupament humà és possible per interacció social
La consciència és construcció social i el llenguatge és mediador entre la consciència i la ment. El llenguatge ens permet fer més extens els pensaments i s'hi ho podem escriure encara més extens perquè així ho recordem sempre. Així doncs diu que el raonament és com un disquet on poso el pensament.
La consciència és construcció social i el llenguatge és mediador entre la consciència i la ment. El llenguatge ens permet fer més extens els pensaments i s'hi ho podem escriure encara més extens perquè així ho recordem sempre. Així doncs diu que el raonament és com un disquet on poso el pensament.
Com que fa un especial esment en l’adquisició del llenguatge distingeix els intercanvis socials amb símbols i signes.
Diferències entre signes i símbols:
ü Els signes poden ser compresos pels éssers humans i, alguns (com els signes gestuals), fins i tot per certs animals; els símbols són específicament humans.
ü Els signes assenyalen; són específics d’una comesa o una circumstància. Els símbols tenen significat més ampli.
ü Els signes són com una casa codificada que tothom ho entén igual, tothom fa el mateix (ex:semàfor), en canvi, els símbols conserven un punt de llibertat, ingenuïtat, espontaneïtat (ex: espelma, petó, posar flors,…)
Vigotski creu que tendim a codificar la cultura. Veu la llei amb un doble procés: l'interpsicològic i l'intrapsicològic.
“El llenguatge no és només per comunicar, em permet retenir moltes coses i, a més a més, és un suport amb el que construeixo el pensament”.
· Jean Piaget: (1896-1980) psicòleg experimental, filòsof, biòleg suís creador de l’epistemologia genètica i famós per les seves aportacions en el camp de la psicologia evolutiva, els seus estudis sobre la infància i la seva teoria del desenvolupament cognitiu.Es va interessar en l’estudi de la intel·ligència i el coneixement humà. Per construir les seves teories, Piaget va partir dels principis darwinians d’adaptació i supervivència aplicats a la intel·ligència. D’aquesta manera considera intel·ligents tots aquells éssers humans i organismes que sobreviuen a més a més dels canvis que es produeixen en el seu entorn. Aquesta adaptació es produeix al llarg de la seva vida, però especialment durant la infància.
És a l’etapa infantil quan les funcions cognitives s’han de desenvolupar per anar evolucionant d’un estadi de desenvolupament a un altre nivell superior.
Aquest estadis de desenvolupament pels quals ha d’anar passant el nen successivament són:
ü Estadi 1. Intel·ligència sensoriomotriu: de 0 a 2 anys aproximadament. Es caracteritza per la intel·ligència pràctica, sense representació mental ni llenguatge.
ü Estadi 2. Intel·ligència preoperatòria: de 2 a 7 anys aproximadament. Es caracteritza per l’aparició del llenguatge i la representació simbòlica, tot i que el pensament és egocèntric.
ü Estadi 3. Intel·ligència operatòria concreta: de 7 a 12 anys aproximadament. La sortida de l’egocentrisme permet un pensament més objectiu i un raonament més lògic, però les operacions encara són poc complexes.
ü Estadi 4. Intel·ligència operatòria formal: de 12 a 16 anys aproximadament. És el nivell més teòric i abstracte al que pot arribar el desenvolupament.
Segons Piaget, per passar d’un estadi a un altre és necessari haver aconseguit un nivell d’equilibri i organització mentals que proporcionin a la persona la suficient preparació per afrontar aquest canvi.
Aquest equilibri s’assoleix a través de successives adaptacions o maniobres d’aproximació, incorporació, i organització d’objectes i elements externs a la pròpia estructura que, en definitiva, formen l’aprenentatge. Aquestes adaptacions o aprenentatges succeeixen a través d’un procés d’assimilació i acomodació.
ü L’assimilació consisteix en la incorporació d’una nova informació a l’estructura mental de la persona.
ü L’acomodació fa referència a la reorganització dels elements de l’estructura una vegada s’hagi produït una assimilació.
D’aquesta manera l’adaptació es presenta com un equilibri entre el medi extern (és a dir, l’obtenció dels elements externs a través de l’assimilació), i el medi intern (la manera com s’organitza l’estructura mental davant els canvis que ha provocat l’assimilació).
· Eduard Spranger: (1882-1963) filòsof, pedagog i psicòleg alemany. Va ser professor en Leipzig, Berlín y Tubinga. El seu pensament constitueix una síntesi de la filosofia clàssica, del idealisme i de les aportacions de Dilthey.L’obra d’Spranger publicada per primera vegada en Alemanya al 1921, “Lebensformen”, és un encertat i profund estudi de les motivacions axiològiques que fonamenten i donen sentit a la conducta humana.
Hereu de la filosofia de l’esperit, de Wilhelm Dilthey (1833-1911), Spranger tracta de descobrir la singularitat dels actes humans i dels fenòmens psíquics basant-se en l’anàlisi del sentit, és a dir, partint de la necessitat d’entendre els mecanismes i els fonaments que donen coherència i unitat a la conducta humana.
Per Spranger a cada classe d'acte o vivència humana li correspon el que ell anomena una "esfera de sentit" i una "esfera de la cultura". D'aquesta manera, investigant les classes de valors es poden també indagar les classes d'actes humans, mentre que cada un d'ells té un sentit totalitzador fonamentat en un valor.
Establí una relació escola-cultura i considerava que la clau de la formació rau en l’ensenyament de les disciplines humanístiques. Segons Spranger, el principi fonamental de l’educador ha de ser el respecte als valors humans.
· dimensió espiritual de la naturalesa humana
· relació entre escola i cultura
· la pedagogia ha de ser humanística
· ciències de la natura: expliquen fenòmens
· ciències de l’esperit: per comprendre vivències
· pedagogia de la cultura
· l’educació a través de la cultura aconsegueix la identificació de la realitat natural i cultural: cosmovisió
La seva hipòtesi metòdica consisteix a considerar que tot acte humà amb sentit, estan contingudes simultàniament totes les formes fonamentals d’actes de la mateixa classe: en tot acte espiritual actua la totalitat de l’esperit, així per exemple, un acte teòric comporta i conté a la vegada un acte econòmic, estètic i religiós, atès que les esferes de la cultura s’insereixen unes amb les altres mitjançant connexions funcionals. I aquesta és la base per a considerar que els actes humans individuals amb sentit, són de quatre tipus:
ü Actes Teòrics: Aquells en que el sentit radica en la identitat general de l’objecte esmentat, en la seva essència i en la seva direcció a l’ objectiu-general.
ü Actes Econòmics: Els que el seu sentit resideix a la vivència de la relació psicofísica d’energia entre subjecte i objecte, en direcció quantificadora de la despesa o estalvi d’aquesta energia.
ü Actes Estètics: Que són els que tenen el sentit dirigit cap el caràcter d’impressió-expressió de la seva aparença concreta o imatge.
ü Actes Religiosos: Aquells en que el sentit està en la referència de la vivència singular al sentit total de la vida individual, dirigits al “valor total” de l’individu
ü La llei de la economia o principi del mínim esforç.
ü La llei estètica o principi de la forma.
ü La llei de la ciència o principi del fondament.
ü La llei de la política o principi de la voluntat jurídica y reguladora.
ü La llei de la societat o principi de la fidelitat,
ü La llei de la religió o principi de moral sobre como ha de pensar i actuar l’home d’ una manera unitari.
· Rudolf Steiner: (1861-1925) va ser un filòsof austríac, erudit literari, educador, artista, autor teatral, pensador social i esotèrica.Va ser el fundador de la antroposofía, educació Waldorf, agricultura biodinàmica, medicina antroposòfica i la nova forma artística de l’ eurítmia.
Va caracteritzar la antroposòfia com:
“La antroposofía es un sendero de conocimiento que quisiera conducir lo espiritual en el hombre a lo espiritual en el universo. Pueden ser antropósofos quienes sienten determinadas cuestiones sobre la esencia del hombre y del mundo como una necesidad tan vital como la que se siente cuando tenemos hambre y sed”.
L'Antroposofia per ell és l'educació estètica, la creació artística, els relats mítics, simbòlics, màgics i la contemplació de la natura. No té Cap pressa per als aprenentatges, les classe són de dues hores, no més. Després realitzen Tallers, art, hort...molts joc motrius a la natura.
L'Eurítmia, la realitzen mitjançant instruments musicals. Rituals interioritzadors, calmosos. Defugen la música enregistrada, els ordinadors (tot i que ara actualment en les escoles Waldorf han intruduït ordinadors amb els adolescents) .
L’estructura de l’educació que segueix el model pedagògic de desenvolupament infantil de Steiner,que descriu tres amplis nivells de del desenvolupament del nen, cadascun d’ells té els seus propis requeriments per a l’aprenentatge; els nivells són similars als descrits per Piaget.
* Aprenentatge en l’inici de la infància és empíric, imitatiu i basat en els sentits.L’educació emfatitza l’aprenentatge a través d’activitats pràctiques.
* En l’escola elemental (7-14 anys), l’aprenentatge té un enfocament artístic i imaginatiu. En aquests anys, s’emfatitza el desenvolupament del nen mitjançant la "vida sensitiva" i l’expressió artística.
* Durant l’adolescència, per tal d’arribar al desenvolupament de la capacitat del pensament abstracte i el judici conceptual l’èmfasi es posa en la comprensió del desenvolupament intel•lectuals i en el pensament ètic, incloent la tasca de prendre responsabilitat socials.
· Georg Kerschensteiner: (1854-1932) pedagog alemany
Deixa sentir la seva influencia en la primera meitat del segle XX, orientant les seves inquietuds pedagògiques a la formació professiona. Professor de matemàtiques i física en centres d’ensenyament mitjà. Doctor en ciències de la Universitat de Munich i profesor honorari de pedagogía després de la seva jubilació. La seva proposta educativa es preocupa per la formació de ciutadans útils a la societat. Fundador de l’Escola del Treball, el seu projecte pedagògic proposa l’aprenentatge a través de l’experiència que s’aconsegueix en una labor específica profesional, mètode que destaca en la seva obra “Concepte de l’Escola del Treball” (1912). Se li coneix també com a organitzador de l’Escola Activa.
Les característiques de l’Educació Social, proposta per Kerschensteiner, mostren una inclinació per la varietat i profunditat de l’aspecte personal i la necessitat, aprovació i vinculació dels valors ja adquirits amb els nous. També recolza la idea de la connexió entre escola i comunitat. Per a ell l’escola ha de formar individus competents per al treball per a la societat. Igualment planteja l’educació com una meta que ha de tenir qualsevol tipus de societat.
El seu interès pel camp de l’Educació Cívica, afirma, que el ciutadà ha de formar-se en una activitat que després pugui posar a disposició de la societat. Així mateix, considera el treball com la Font que integra a l’home a la comunitat i l’ensenya a superar d’individualisme.
“La educación es un sentido del valor, de la anchura y de la profundidad determinadas individualmente, suscitado por la materia de estudio y organizado diferentemente por cada individuo”
· Anton S. Makarenko: (1888-1939) pedagog ucranià Després del triomf de la Revolució Rusa va fundar les cases cooperatives per als orfes de la Guerra Civil, destacant la Colonia Gorki; més tard va fundar el municipi de Dzerjinski, on va treballar fins el finals dels seus diez.
Des de petit va mostrar una capacitat d’observació poc comuna, i a això s’unia el desig d’arribar fins a les causes originàries de cada fenomen.
Va ser un extraordinari mestre. Tenia molts coneixements i sabia transmitir-los magistralment; ensenyava a pensar i a raonar, però no es va fer un bon educar ràpidament i va ser rebutjat pels nens. No va començar a interessar-se per la pedagogia fins que fent un balanç d’un dels trimestres, va decidir experimentar amb els nens; va calcular la mitja de notes, i en correspondència dels resultats va distribuir d’una manera o una altre els alumnes, els últims els primers i a l’inversa. Això li va provocar a un dels seus alumnes un estat de pura amargor que a sobre ja estava malalt de tuberculosis. Aquest episodi marca l’inici d’una complexa reflexió.
Makarenko va comprendre que per educar no només calia tenir coneixements i ser un bon profesor, sinó també comprendre les peculiaritats de la vida de cada alumne, tenir en compte els seus trets personals per influir en ells.
Això va provocar:
· Producció i treball cooperatiu
· Gestió del dia a dia pels propis joves
· Impacte emocional d’una pallisa en un context d’acceptació dels joves interns que van canviar radicalment el seu comportament.
Per educar a tots alhora, i no a cadascun per separat, hauria de tenir la perspectiva necessària Havia d’organitzar la vida de tal manera que els propis colons anessin els que portessin tot el referent al centre: els edificis, el pla de producción, la distribució dels ingresos, la disciplina…Ells mateixos haurien d’educar-se uns a uns altres, exigir, subordinar-se, respectar-se, preocupar-se i ajudar-se mútuament.
Makarenko sempre es va creure que el treball col·lectiu era el millor mitjà per aconseguir l’adaptació social dels ésser, doncs solament la societat imposa tasques i responsabilitats.
El centre de menors no era una summa mecánica d’individus, sinó que és un complex social únic, del com s’enorgulleixen tant els nois com els educadors: és el que se’n diu col·lectivitat.
· Celéstin Freinet: (1896-1966) pedagog francés.
Seguint la concepció del nen com eix del seu propi aprenentatge, Freinet va posar el seu empeny en trobar processos d’aprenentatge que permetin als nens aprendre a l’escola de la mateixa manera que aprenien en la vida, és a dir, de manera natural.
El mètode natural de Freinet consisteix en oferir al petit un ambient favorable al descobriment continuat que li permeti, a través de la lliure exploració i experimentació, anar conformant els seus coneixements.
Freinet considera que els processos d’adquisició de coneixements no es donen a través de la raó, sinó especialment a través de l’acció, l’experiència i l’exercici, el que ell anomena tempteig experimental, a partir de les pròpies experiències i de la manipulació de la realitat.
Així els alumnes de Freinet aprenen a dibuixar, a escriure o a llegir, dibuixant, escrivint o llegint. En aquest sentit, la introducció de tallers es converteix en una opció metodològica fonamental.
Per garantitzar que aquest aprenentatge natural és efectiu, serà imprescindible un ambient “natural” per al treball en equip que estimuli al nen en totes les seves capacitats, en el que pugui expressar-se lliurement i en el que pugui intercanviar i contrastar idees.
En aquest context la coordinació, la comunicació o la cooperació, estaran en base d’una altre de les aportacions de Freinet: la realització de projectes en comú, com per exemple una revista escolar.
“No podeis preparar a vuestros alumnos para que construyan mañana el mundo de sus sueños, si vosotros ya no creéis en esos sueños; no podéis prepararlos para la vida, si no creéis en ella; no podríais mostrar el camino, si os habéis sentado, cansados y desalentados en la encrucijada de los caminos”
No hay comentarios:
Publicar un comentario