-1r traç del segle XX-
· La institució lliure d’ensenyament
· La renovació pedagògica a Catalunya
Las Cortes de Cádiz y la Constitución de 1812
Les Corts de Cadis es van reunir en plena Guerra de la Independència, donant començament amb la seva obra a la Revolució liberal burgesa a Espanya, aprofitant el buit de poder. Es van proposar crear un marc legal que permetés passar d’una societat estamental a una liberal i acabar amb l’Antic Règim.
Tèndencies polítiques en les Corts de Cadis
La Junta Suprema Central va assumir 3 funcions:
· Organització de la resistència: comandament militar, organització del exèrcit, subministraments i contactes amb anglesos i portuguesos.
· Reorganització política i administrativa del país.
· Promoció d’una convocatòria a les Corts que decidissin sobre reformes necessàries i donaren a Espanya una Constitució.
Respecte a la tercera mesura, es consulta a les autoritats i als ciutadans sobre els remeis als mals de la Pàtria. Es crea una “Junta d’Ordenació” o “Comissió de Corts” per portar a terme els temes principals: limitació del poder real, participació de la nació en el poder legislatiu, drets individuals i reformes socials.
Moltes províncies ocupades pels francesos no van poder enviar representants i van buscar suplents a Cadis. L’ambient liberal d’aquesta ciutat va propiciar que la majoria dels diputats eren eclesiàstics, a continuació representants de la burgesia com advocats, funcionaris, professors, comerciants i professions liberals i l’ambient revolucionari i patriòtic de Cadis, la ciutat més cosmopolita del país, va permetre que l ’ideari liberal pogués concretar-se en la legislació aprovada.
Els disputats patriotes estaven agrupats en dos tendències:
1- Absolutistes, que defensaven la sobirania real i el retorn a l’Antic Règim.
2- Liberals, la majoria partidaris de la sobirania nacional, que volien aprovar la Constitució, seguint l’exemple de la Constitució francesa de 1791.
La Constitució de 1812
La primera Constitució espanyola es va promulgar el 19 de Març de 1812, dia de Sant Josep; per això se la coneix com la Pepa.
La Constitució es composa d’un discurs preliminar i 384 articles, que estableixen la forma de Estat, de govern i dels drets i deures dels espanyols.
En ella apareix la idea de nació espanyola, definida com el conjunt de tots els ciutadans, sense distinció entre els espanyols dels dos hemisferis.
La Nació unitària es declara lliure i independent. La forma d’Estat seria una monarquia però parlamentària o constitucional.
Els seus principis fonamentals són:
1- Sobirania nacional: el poder està en el poble a gravés dels seus representants en les Corts.
2- Drets fonamentals de l’individu, com la llibertat d’expressió i premsa, la igualtat davant la llei i el dret a la propietat (drets legítims i naturals).
3- Divisió de poders en
· Legislatiu: correspon a les Corts.
· Executiu: correspon al Rei
· Judicial: recau en els tribunals de justícia
4- Sufragi universal masculí indirecte: els espanyols seran ciutadans amb drets.
5- Estat confessional: la religió oficial i única serà la catòlica, apostòlica i romana.
6- Igualtat davant la llei: totes les persones podran accedir a un càrrec públic si la seva capacitat és adequada; es valora el talent personal i no el naixement o títol. És la fi dels privilegis de la societat estamental. És obligatori pagar impostos de forma proporcional a la riquesa.
7- Milícia Nacional: cos armat de voluntaris per defensar la Constitució.
8- Dret dels espanyols a l’ensenyament primari públic i obligatori.
Importància de la Constitució de 1812
La Constitució de Cadis és fonamentalment a la història de Espanya. S’inspira en la Constitució francesa de 1791 però més avançada i progressista que ella, ja que accepta el sufragi i una amplia garantia de drets. La guerra de la Independència no va permetre portar a la pràctica el legislat de les Corts.
A més a més la majoria de la societat espanyola va quedar al marge: eren camperols, monàrquics absolutistes per estar molt influïts pel clergat i la noblesa. Fernando VII va anular la Constitució i la obra de les Corts de Cadis en Març del 1814. Però, la Pepa va ser una referència clau per al liberalisme posterior.
Informe Quintana de 1813 (seguint a Condorcet)
Els diputats liberals, convençuts de la necessitat d'ampliar els principis constitucionals en matèria educativa, van remetre una circular a les universitats perquè informessin sobre els problemes existents. Paral·lelament, es crea una Junta d'Instrucció Pública per a la realització d'un informe sobre la reforma general de l'educació.
L'informe va ser redactat pel poeta il·lustrat i liberal Manuel José Quintana.
Els principis bàsics que informen l'informe defineixen l'educació com un instrument de reforma social, i el mitjà idoni per a l'evolució i el progrés de la societat.
El contingut essencial era el següent:
· Igualtat de tots els ciutadans davant les llums (igualtat)
· Universalitat de l’educació, com a conseqüència de la igualtat (instrucció)
· Uniformitat, o l’ús d’uns mateixos llibres de text i d’iguals mètodes d’ensenyament (uniformitat)
· El caràcter públic i gratuït, especialment en el primer ensenyament (gratuïtat)
· Llibertat d’elecció de centre docent (llibertat d’ensenyament)
Evidentment, tots els principis bàsics anteriorment descrits anaven dirigits a la millora de l'ensenyament oficial de la població masculina. L'informe distingia clarament entre la instrucció a la qual tenen dret tots els nens (que ha de ser universal, completa, gratuïta i lliure) de l'educació que rebrien les nenes, la qual era discrecional, privada, domèstica i destinada no a produir ciutadans lliures i independents, sinó esposes i mares.
L'informe, un cop lliurat al govern, va ser remès a les Corts per a la seva discussió i debat al setembre de 1813. Però tot just iniciada la segona legislatura al febrer de 1814, i estant inclòs en els dictàmens de caràcter prioritari, el retorn de Ferran VII va impedir que el projecte fos susceptible de discussió parlamentària.
Ministerio de Fomento. Ley de Moyano de 1857Claudio Moyano y Samaniego, d’ideologia liberal va evolucionar de posicions progressistes fins aproximar-se al Partit Moderat.
En 1856, amb el govern moderat, impulsa la llei reguladora de l’ensenyament coneguda com la “Ley Moyano”, que incorpora bona part del Projecte de la Llei d’Instrucció Pública del 9 de Desembre de 1855, elaborada durant el bienni pel Ministre de Foment Manuel Alonso Martínez.
La “Ley Moyano” serà el fonament de l’ordenament legislatiu en el sistema educatiu espanyol durant més de 100 anys, és a dir, estructura el sistema escolar: primària, batxillerat y universitat.
Amb aquesta llei s’intenta millorar la condició de l’educació a Espanya, un dels països europeus amb major tassa d’analfabetisme en aquesta dècada, organitzant els tres nivells de la primera ensenyança:
· Primaria, en teoria obligatòria fins als 12 anys i gratuïta per als que no podien pagar-la, però en la pràctica dependrà de la iniciativa dels municipis o de la iniciativa privada.
· Instituts de Batxillerats i escoles normals de magisteri en cada capital de província, a més de permetre l’ensenyament privat en els col·legis religiosos, que rebran especial consideració.
· Universitats, que es regula mitjançant la distinció d’estudis de facultat, ensenyaments tècnics i ensenyaments professionals.
Les línies fonamentals de la “Ley Moyano” van sobreviure fins a la Llei General d’Educació de 1970, que va establir l’escolarització obligatòria fins als 14 anys i la LOGSE de 1990 va augmentar aquesta edat als 16 anys.
Institución libre de enseñanza
· Francisco Giner de los Rios (1839-1915)És considerat per molts autors l’educador per excel·lència de la Espanya contemporània. Intel·lectual i pedagog, va ser un dels pocs pensador que va intervenir molt directament en la història de l’últim terç del segle passat introduint un ferment en actiu en el desenvolupament de les conviccions de la societat espanyola. Va representar l’esforç per incorporar i absorbir noves tendències culturals portades de l’extranger.
La institució lliure d’ensenyança va ser fundada en 1876 per un grup de catedràtics, Francisco Giner de los Rios, Gumersindo de Azcárate i Nicolás Salmerón, separats de la Universitat per defensar la llibertat de càtedra i negar-se a ajustar els seus ensenyaments als dogmes (fe) oficials en matèria religiosa, política o moral.
La Institució es va fundar sobre la base dels principis pedagògics del krausisme que advocava per un ensenyament intuïtiu de clara influència roussoniana, on el contacte directe amb la natura o amb qualsevol objecte de coneixement era la clau de l’ aprenentatge, en contraposició a l’ensenyament massa memorístic i rígid de la pedagogia tradicional.
Tal com diu el propi Giner de los Rios respecte al mètode intuïtiu: “exigeix del deixeble que pensi i reflexioni en sí en la mesura de les seves forces; que investigui, que argüeixi, que qüestioni, que intenti, que dubti, que desplegui les ales de l’esperit i es rendeixi a la consciència de la seva personalitat racional”
El projecte inicial era crear una universitat lliure però molt aviat es va estendre a la creació d’escoles. En aquest sentit es van crear escoles de 4 i 5 anys sota la idea que les actualitzacions educatives en els primers anys de vida són les més significatives en la formació integral de les persones. De fet, la Institució advocava per la unificació dels diferents nivells educatius, considerant l’ensenyament una prolongació natural de l’escola infantil.
Durant la meitat del segle que va funcionar (fins a la Guerra Civil), la Institució Lliure d’Ensenyament es va convertir en el centre de gravetat d’una època de la cultura espanyola i va ser un procediment per a la introducció a Espanya de les més avançades teories pedagògiques i científiques que s’estaven desenvolupant fora de les fronteres espanyoles.
Van passar per ella personatges com: García Lorca, Charles Darwin, John Dewey,...
· Manuel-Bartolomé Cossío (1857-1935)
Pedagog, krausista i historiador de l’art, va pertànyer a la Institució Lliure d’Ensenyament. Va ser una figura fonamental després de la mort de Francisco Giner de los Rios. Va ser una gran autoritat en pedagogia fins arribar al punt que encara avui dia es segueix contribuent una autèntica referència en la pedagogia. També va ser director del Museu Pedagògic Nacional i de les Missions Pedagògiques (marxaven als pobles i projectaven cinema, regalaven llibres, etc; per tal d'augmentar la cultura dels pobles, sobretot els rurals, en temps de la Segona República Espanyola.
"El mundo entero debe ser, desde el primer instante objeto de atención y materia de aprendizaje para el niño, como lo sigue siendo, más tarde para el hombre. Enseñarle a pensar en todo lo que le rodea y a hacer activas las facultades racionales es mostrarle el camino por donde se va al verdadero conocimiento, que sirve después para la vida. Educar antes que instruir ; hacer del niño, en vez de un almacén, un campo cultivable”
· Lorenzo Luzuriaga (1889-1958)Va néixer a Valdepeñas al 1889. L'any 1909 ingressa a l'Escola Superior del Magisteri. En aquesta època, i mentre preparava el seu ingrés a l'Escola Superior, anava a la biblioteca del Museu Pedagògic Nacional. Allà va conèixer a Manuel Bartolomé Cossío, que li va presentar a Giner, el qual li va fer entrar en la Institució Lliure d'Ensenyament, en que va ser alhora alumne i mestre des de 1908 a 1912.
La seva carrera pedagògica es consolidarà quan iniciï les seves tasques com a professor d'Organització escolar a la recentment creada Secció de Pedagogia de la Universitat Complutense de Madrid i quan sigui nomenat secretari tècnic al Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts.
Impulsor de la Institució Lliure de l'Ensenyament i és un dels principals introductors de l'anomenada pedagogia social (que indica la importància de la pedagogia fora de la institució escolar). Col·labora amb Cossío al Museu Pedagògic.
Impulsor de la Institució Lliure de l'Ensenyament i és un dels principals introductors de l'anomenada pedagogia social (que indica la importància de la pedagogia fora de la institució escolar). Col·labora amb Cossío al Museu Pedagògic.
Luzuriaga porta a terme una una intensa activitat publicista en temes d’educació, difonent a Espanya les idees del moviment de l’Escola Nova, sobretot a través de la Revista de Pedagogia que va fundar en 1922. Va participar activament en la política educativa de la Segona República espanyola, on el programa escolar (escola única, activa, pública i laica) va ser resultat d’una lluita llarga i tenaç que va portar amb ell un profund sentit de renovació política i tècnica de l’educació com un sistema i de la metodologia i els instruments al servei dels educadors.
L’ escola única, la seva obra més característica i famosa, es va publicar en 1931 a plena voràgine fundacional republicana. El concepte d’escola única serà una alternativa renovadora –inclús revolucionaria- en un moment de confiança plena en la capacitat transformadora de l’educació. Serà un intens carregat d’utopisme de renovar les estructures educatives amb la fi d’unificar en l’escola el que la societat divideix.
Una de les missions pedagògiques més importants era que com hi ha tanta pobresa en el país repartien llibres i materials per pujar el nivell cultural de la gent.
Escola Catalana i lliurepensadora a Catalunya
· Francesc Flos i Calcat (1856 - 1929)
Pedagog, cal·lígraf i escriptor. Fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, del col·legi Sant Jordi i altres escoles. Destacà en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) pel mètode pedagògic d'ensenyament de la gramàtica catalana als infants.
Va néixer a Arenys de Mar, al Cafè d'en Flos (a la Riera). Als anys 20 descobrí la seva vocació de pedagog en una escola del Masnou, on feia de professor de dibuix. Al cap de tres anys, en aconseguir el títol de magisteri, va obrir el seu propi col·legi, també a El Masnou. L'Ajuntament de Barcelona el nomenà cal·lígraf de l'Exposició Universal, però no deixà de treballar per aconseguir un ensenyament en català (s’atreveix a fer la primera escola en català i se’l criticava perquè mai havia fet català).Finalment, fundà el Col·legi Sant Jordi, al carrer Sant Honorat, a Barcelona, que s'inaugurà el 1898 amb el propòsit de treballar per la causa cultural de Catalunya mitjançant una ensenyança catalana basada en el model pedagògic d'ensenyar jugant.
D'altra banda, publicà diversos llibres i edità el primer mapa mural de Catalunya basat en les comarques (1906). L'any 1899 fundà l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A més de noves biblioteques, cerà la Granja Escolar per tal que els infants experimentessin a l'aire lliure
· Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909)Ferrer i Guàrdia, gràcies a les donacions d’antics alumnes francesos, va fundar al 1901 una escola a Barcelona, l’Escola Moderna, obertamentat anticlerical, amb un alumnat mixt e impulsadora dels principis de la pedagogia llibertària.
El projecte es va expandir ràpidament, i en 1906 més de 30 escoles i al voltant de 1000 alumnes estaven directa o indirectament relacionades amb el seu ensenyament.
Alguns dels principis que reunia són:
1- L’educació s’ha de fonamentar en una base científica i racional, on els components dogmàtics o sobrenaturals no tenen cap cabuda.
2- És imprescindible, en l’educació de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats a la psicologia dels petits.
3- El desenvolupament infantil es espontani i es regeix per les seves pròpies regles. En aquest context, l’escola ha de facilitar els mitjans i els recursos per a que aquest desenvolupament es produeixi efectivament.
4- L’educació ha de ser autònoma, per tant, no tenen cabuda en ella els mètodes autoritaris ni les pràctiques tradicionals de premis i càstigs.
5- L’educació ha de ser integral, i ha de comprendre, a més de la formació d’intel·lecte, l’educació moral, la cultura de la solidaritat, el desenvolupament del caràcter,...
Ferrer i Guàrdia va ser condemnat a mort i executat en 1909 al ser declarat culpable de ser instigador d’una revolta, coneguda com la Setmana Tràgica, que va tenir lloc a Barcelona en aquell mateix any. Però, la mort de Ferrer i Guàrdia no va suposar la fi d’aquestes idees, al contrari, fins la derrota de la República, les escoles de tall llibertari van continuar proliferant en diferents zones geogràfiques d’Espanya. Inclús avui dia continuen existint algunes experiències d’aquest tipus en diferents zones del món.
La renovació pedagògica a Catalunya (1906-1939)
Al nostre país, després de la Guerra Civil i la instauració de la dictadura franquista, els principis de l’Escola Nova van ser eradicats de les escoles i la majoria dels mestres i les mestres que les sustentaven van ser represaliats o exiliats.
Tenien que transcórrer vàries dècades, fins als anys 70, per a que grups de mestres i mestras s’organitzaran, i sota el nom de Moviments de Renovació Pedagògica, recuperaren de nou els principis pedagògics de l’Escola Nova.A l’escola es parla la llengua catalana i la castellana, es segueix el mètode Montessori, l'Escola Industrial, l'Escola del Treball i l'Escola de l'Administració Lorca, destinada a capacitar tècnicament els futurs funcionaris públics de Catalunya. La missió d'aquestes noves institucions educatives era potenciar la diversificació professional i preparar professionalment quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç
En aquests anys pren importància institucions com l'Ajuntament de Barcelona (1909), la Mancomunitat de Catalunya (1914) i la Generalitat de Catalunya (1931).
· Joan Bardina (1877-1950)Pedagog, empresari i escriptor polígraf espanyol, es va doctorar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Madrid . Fou una persona d’idees catalanistes i federalistes.
Amb l’objectiu de catalanitzar l’escola, va fundar “l’escola per a mestres”, ja que considerava que els mestres s’havien de formar per tal de poder ensenyar català i tenir un nou esperit pedagògic (estaven estancats en la pedagogia i escola tradicional).
A partir de la seva intervenció en el frustat Patronat Escolar el nostre pedagog entén que existeix un camí previ i obligat per aconseguir el seu doble objectiu: la formació de mestres. Bardina va arribar a la conclusió que aquesta institució resultaria incapaç per transformar aquell grup heterogeni de mestres que al llarg del Principat sentia la necessitat d’incorporar el català a l’escola, però trobant-se ancorats en el rutinari quefer de l’escola tradicional. No era suficient amb catalanitzar l’escola, calia omplir-la del nou esperit pedagògic. Bardina comprèn que és necessari iniciar un planter: “Només formant mestres novells, no educats per l’escola normal oficial, podria esperar-se el canvi”
· Pau Vila (1881-1980)Va ser un destacat pedagog, investigador i escriptor espanyol que va destacar en el camp de Geografia. Estudiava de nit i ensenyava de dia. I aviat va començar a elaborar les seves pròpies idees pedagògiques i el seu propi mètode, que culminaria en l’escola Horaciana, un projecte educatiu que s’allunyava dels corrents pedagògics de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que Vila considerava dogmàtica i doctrinària: “Ferrer volia fer una escola anarquista a força de la burgesia; no volia que els seus alumnes calcessin espardenyes”
L’Escola Horaciana tenia com a lema “ensenyar delectant”, i la intuïció de Vila la va convertir a la base del que després serien els grans moviments de renovació pedagògica que marcarien les magnífiques escoles de la Generalitat durant la República.
Ell anteposava el valor de l’educació dels nois sobre el de la seva instrucció. Basava la seva pedagogia en les necessitats del noi, el que més tard es diria drets del noi. L’escola havia de permetre construir una societat nova. A la seva escola no hi havia premis ni càstigs, els alumnes eren educats junts, vestien amb senzillesa, i res s’aprenia de forma rutinària. Les excursions, les visites, l’intercanvi amb escolars d’altres poblacions van ser força freqüents.
· Rosa Sensat (1873-1961)Mestra que contribuí al desenvolupament de l’escola pública catalana. Va estudiar magisteri a Barcelona i a la Escuela Central de Magisterio de Madrid. La seva inquietud per aprendre la va portar a estudiar posteriorment a l'Institut Rousseau de Ginebra i a conèixer de prop les noves propostes pedagògiques en diverses escoles europees.
Desenvolupà una gran tasca divulgadora dels nous corrents educatius i la seva gran capacitat organitzadora la van portar a ser la primera directora de l'Escola de Bosc, a la secció de nenes, càrrec que ocupà entre 1914 i 1930.
Al 1921 va rebre l'encàrrec de dissenyar el pla d'estudis de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona i estableix un programa força ampli per les dones obreres i les de classe mitjana. La seva activitat es concretà també en diversos cursos i conferències als estudis normals de la Mancomunitat, a les escoles d'estiu i al mateix Institut de la Dona.
-Associació de Mestres Rosa Sensat: Rosa Sensat és una associació de mestres units per l’ interès comú de millorar l’educació. És un moviment de renovació pedagògica.
Objectius:
-La difusió de teories i pràctiques pedagògiques orientades al desenvolupament global de la persona, basades en el respecte per la personalitat del nen i la seva llibertat, i promotora de la participació activa dels nens en el seu propi aprenentatge.
-La formació permanent dels mestres, basada en l’experimentació i a la vegada en la teoria, sempre passant per la reflexió individual i col·lectiva.
-La consecució d’una escola pública, democràtica, laica i arrelada en la realitat del país, amb la participació activa de tots els membres, mestres, pares i alumnes, en la gestió de l’escola en la definició de la línea pedagògica del centre.
Becari de l’Escola de Mestres Joan Bardina (1907-1909) , que influí d’una manera decisiva en la seva concepció del magisteri, continuà la seva formació a les escoles de la Sagrada Família i a l’Escola Vallparadís (1912-1913) –on entrà en contacte amb A. Galí-, fins a la seva titulació, al 1916. Assajà el mètode Montessori a les escoles de la Casa de Caritat (1915-1917).
Inculcà als infants l’hàbit de la reflexió personal des d’una perspectiva cívica, moral i religiosa, i dóna un ensenyament viu de la realitat mitjançant el treball col·lectiu i l’elaboració perspectiva de conceptes, primer a les escoles de Badalona, amb Pompeu Fabra (1917-1919), i sobretot, a les escoles del patronat Domènec de Gràcia (1919-1930), on fou director. Amb la reorganitació de la comissió de cultura de l’ajuntament (1931), ManuelAinaud el cridà com a assessor tècnic d’ensenyament primari i complementari, des d’on portà a terme una important tasca d’organització, com la de les colònies escolars de l’ajuntament –algunes de les quals havia dirigit anteriorment (Calafell, Tossa)-. De la seva obra escrita cal destacar la de l’ensenyament de la llengua, en col·laboració amb Emili Vallès (gramàtiques, exercicis, etc apareguts amb el pseudònim de Jeroni Marvà), el recull de texts per a infants Selecta de lectures (1935, reedita modernament) i una gramàtica il·lustrada, també per a infants, Guiatge (1969)
· Josep Estalella (Director de l’Institut-Escola)
Va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1879. Fou un físic químic català, fill d’un argenter. Es doctorà a la Universitat de Barcelona i hi fou professor de 1988 a 1905El 1919 fou nomenat director dels ensenyaments de física i química de l'Instituto-Escuela de Madrid, influïda per la Institución Libre de Enseñanza de Francisco Giner de los Ríos, càrrec que exercí fins el 1921. De 1921 fins 1932 fou catedràtic de l'institut de Tarragona.
El 1932 fou nomenat director de l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, on hi plasmà el seu sistema metodològic propi i característic, alhora que es preocupà per preparar el professorat adient a les noves directrius pedagògiques. L’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya el seu funcionament es regia per unes Normes elaborades pel Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que fixava l’edat mínima d’ingrés al centre -11 anys-, l’admissió d’alumnes d’ambdós sexes i el seu nombre, el Pla d’Ensenyament, l’organització,...Endemés, un reglament intern definia els trets pedagògics i organitzatius: coeducació de sexes, l’ús del català com a llengua bàsica, laïcisme en la teoria i les costums i la continuïtat coordinada de l’ensenyament primari a la secundària. Era fortament influït pel krausisme i la Institución Libre de Enseñanza. Durant la Guerra Civil espanyola la seu es va traslladar a Sants, i això en va limitar molt l’expansió. El 1939 fou clausurat.
També fou president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques el 1933-1934. L'esclat de la guerra civil espanyola el va desencoratjar molt i va morir el 1938.
· Eladi Homs (Organitzador Escoles d’ Estiu, Butlletí dels mestres, Introductor bàsquet)Neix al 1886 a Valls. Al 1907 treballa de mestres al col·legi Mont d’Or, a Barcelona. L’ajuntament de Barcelona li concedeix una borsa d’estudi per anar a Estats Units i es quan es trasllada Chicago i es matricula a l’Escola d’Educació de la Universitat. Des d’aquest any fins al 1910 col·labora amb la premsa catalana, in publica el seu primer article sobre l’Escola d’Estiu. Al setembre torna a Catalunya, després de que Joan Bardina li demani fer-se càrrec de l’Escola de Mestres de Barcelona.
Al 1914 dirigeix la primera escola d’estiu i redacta l’informe sobre les noves construccions escolars aprovat per la Mancomunitat. Eladi Homs és un impulsor del tercer curs internacional Montessori, promou l’edició de textos literaris per a ús de les escoles, és anomenat director de l’Escola Montessori, assumeix la redacció del butlletí de Mestres. Al 1910 quan va tornar a Catalunya i degut a les seves col·laboracions amb l’escola Vallparadís de Terrassa, entre d’altres, va convèncer al seu director, Alexandre Gali, que introduís el bàsquet com a matèria pedagògica esportiva i aquest va decidir fer-ho. Així, ens trobem que Terrassa va ésser la primera ciutat espanyola on es va jugar un partir de bàsquet, concretament a l’any 1913, tal i com s’indica en el mateix llibre Guiness dels rècords.
· Alexandre Galí (Escola Vallparadís. Mesura objectiva del treball escolar)
Fou un pedagog i historiador català. Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí Claret (1850-1902) i de Pompeu Fabra fins als catorze anys. Més tard, completà la seva formació de manera autodidàctica (vinculant-se a l’obra i l’ideari de l’Institut Rousseau de Ginebra) i treballà de comptable fins al 1909. Aquell any, i sense tindre encara el títol de mestre, va iniciar la seva tasca pedagògica a l’Escola de Mestres de Joan Bardina. La seva activitat educativa abraçà diversos camps (mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d’iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l’educació, historiador de la cultura,...) i assolí en cada un d’ells un alt nivell com veurem tot seguit.
El 1910 hom li encarregà la direcció de l'Escola Vallparadís de Terrassa, i el 1915 començà la seva col·laboració amb Prat de la Riba com a funcionari del Consell d'Investigació Pedagògica, més tard Consell de Pedagogia, del qual fou secretari general (1916-23). Al mateix temps organitzà les escoles d'estiu (1915, fins el 1932, interrompudes durant la Dictadura de Primo de Rivera), fou administrador general de l'Escola Industrial (1917), dirigí els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l'Escola Montessori dependent de la Mancomunitat (1922), fundà i dirigí el "Butlletí dels Mestres" (1922) i publicà nombrosos articles a "Quaderns d'Estudi" i fou nomenat president de la comissió tècnica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1922-1969).
El 1924, truncada la seva obra de funcionari, fundà, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, la Mútua Escolar Blanquerna (1924-1939), on es dedicà activament a l'experimentació dels mètodes de l'escola activa, que recollí en l'obra Mesura objectiva del treball escolar (1928).
El 1924, truncada la seva obra de funcionari, fundà, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, la Mútua Escolar Blanquerna (1924-1939), on es dedicà activament a l'experimentació dels mètodes de l'escola activa, que recollí en l'obra Mesura objectiva del treball escolar (1928).
· Pere Vergés (Director de L’escola del Mar)
Era fill d’una família treballadora. Es va formar en una escola moderna del Poble Sec i a les escoles del Districte VI, que van becar-lo per als estudis de magisteri. En aquest mateix moment centre va exercir, a partir de 1912, com auxiliar de mestre. El 1915, amb només dinou anys, Pere Vergés assoleix el títol de magisteri de grau superior.
En la mateixa època, va ampliar coneixements als Estudis Normals de la Comunitat, on va participar a les classes del Seminari de Filosofia. El 1920 va ser nomenat director de les escoles Districte II, impulsades per l’esquerra catalanista de l’època. Pere Vergés sempre va viure a Barcelona, però també està vinculat al poble de Capafonts, a la comarca del Baix Camp, on passava les vacances i va promoure la casa de colònies Mas de Fortet.
L’any 1921 es va convertir en el director de l’Escola del Mar i durant els estius de 1922 i 1923 (primera època), i 1930, 1931 i 1932 (segona època), Vergés també va ser director de la Colònia d’Estiu a Calafell: la República d’infants de Vilamar.
Després de la destrucció de l’Escola de l’Escola del Mar, Vergés va continuar la seva tasca al Roserar de Montjuic (1938-1948).
Noves aportacions de les renovacions pedagògiques a Catalunya
Ø Llengua catalana i castellana a l’escola
Ø Mètode Montessori
Ø Les colònies escolars
Ø Tècniques Freinet –impremta escolar
Ø Escola del Treball
Ø Psicotècnica i orientació professional
Activitat 5: Aportacions de la Institució Lliure d’Ensenyament.
La Institució Lliure d'Ensenyament inspirat per la filosofia de Karl Christian Friedrich Krause (Krausisme) va ser fundada el 1876 per un grup de catedràtics entre qui es trobaven (Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate i Nicolás Salmerón), separats de la Universitat per defensar la llibertat de càtedra i negar-se a ajustar els seus ensenyaments als dogmes oficials en matèria religiosa, política o moral.
Això els va obligar a prosseguir la seva tasca educadora al marge dels centres universitaris de l'Estat, mitjançant la creació d'un establiment educatiu privat, les primeres experiències del qual es van orientar cap a l'ensenyament universitari i, després, a l'educació primària i secundària.
Van recolzar el projecte els intel·lectuals més progressistes del país: Joaquín Costa, Augusto González de Linares, Hermenegildo Giner, Federico Rubio i altres personalitats compromeses en la renovació educativa, cultural i social
Des de 1876 fins a la guerra civil de 1936, l'ILE es va convertir en el centre de gravetat de tota una època de la cultura espanyola i en curs|via per a la introducció a Espanya de les teories més avançades pedagògiques i científiques que s'estaven desenvolupant fora de les fronteres espanyoles.
Des de pràcticament mitjan el segle XIX, alguns sectors de la societat havien intentat de forma directa o indirecta que dones extraordinàries de la seva família poguessin rebre ensenyaments universitaris. Alguns destacats educadors com Fernando de Castro, rector de la Universitat Central de Madrid i fundador de l'Associació per a l'Ensenyament de la Dona i l'Escola d'Institutrius, o Francisco Giner de los Ríos, fundador de la Institució Lliure d'Ensenyament, entre altres, havien apostat obertament per l'educació de les dones com a factor de desenvolupament d'Espanya.
No el van tenir fàcil. Però es va donar aquí un fet diferencial respecte a altres països europeus en la lluita pels drets de les dones: al costat de senyores de l'enorme talla intel·lectual de Concepció Areny i Emilia Pardo Bazán, per citar sol dos, van ser a primera fila senyors compromesos i valents que lluitaven no sols per la justícia de la idea, sinó també pels drets de les seves pròpies filles, manilles o germanes.
Un reforç important en aquell impuls d'educar a les dones vi dels Estats Units amb Alice Gordon Gulick i el seu International Institute for Girls in Spain, on van començar a instruir amb mètodes didàctics americans a joves espanyoles que després s'examinaven per lliure en els nostres instituts i universitats, mentre proporcionaven models femenins inèdits en la societat espanyola: dones cultes, professionals, elegants, intel·ligents i independents.
Això els va obligar a prosseguir la seva tasca educadora al marge dels centres universitaris de l'Estat, mitjançant la creació d'un establiment educatiu privat, les primeres experiències del qual es van orientar cap a l'ensenyament universitari i, després, a l'educació primària i secundària.
Van recolzar el projecte els intel·lectuals més progressistes del país: Joaquín Costa, Augusto González de Linares, Hermenegildo Giner, Federico Rubio i altres personalitats compromeses en la renovació educativa, cultural i social
Des de 1876 fins a la guerra civil de 1936, l'ILE es va convertir en el centre de gravetat de tota una època de la cultura espanyola i en curs|via per a la introducció a Espanya de les teories més avançades pedagògiques i científiques que s'estaven desenvolupant fora de les fronteres espanyoles.
Des de pràcticament mitjan el segle XIX, alguns sectors de la societat havien intentat de forma directa o indirecta que dones extraordinàries de la seva família poguessin rebre ensenyaments universitaris. Alguns destacats educadors com Fernando de Castro, rector de la Universitat Central de Madrid i fundador de l'Associació per a l'Ensenyament de la Dona i l'Escola d'Institutrius, o Francisco Giner de los Ríos, fundador de la Institució Lliure d'Ensenyament, entre altres, havien apostat obertament per l'educació de les dones com a factor de desenvolupament d'Espanya.
No el van tenir fàcil. Però es va donar aquí un fet diferencial respecte a altres països europeus en la lluita pels drets de les dones: al costat de senyores de l'enorme talla intel·lectual de Concepció Areny i Emilia Pardo Bazán, per citar sol dos, van ser a primera fila senyors compromesos i valents que lluitaven no sols per la justícia de la idea, sinó també pels drets de les seves pròpies filles, manilles o germanes.
Un reforç important en aquell impuls d'educar a les dones vi dels Estats Units amb Alice Gordon Gulick i el seu International Institute for Girls in Spain, on van començar a instruir amb mètodes didàctics americans a joves espanyoles que després s'examinaven per lliure en els nostres instituts i universitats, mentre proporcionaven models femenins inèdits en la societat espanyola: dones cultes, professionals, elegants, intel·ligents i independents.
Opinió:
No podem per menys que mirar enrere i veure el llarg camí recorregut en la integració de les dones com|com a ciutadanes de ple dret en la nostra societat. Primer va ser el dret a una educació equivalent a la dels barons i el de ser nosaltres mateixes educadores. Després, el 1931, el dret al vot, que es perdria per a tota la ciutadania durant 41 anys, des de 1936 a 1977. També va poder semblar en els anys de postguerra que les dones es retiraven de les universitats, però, després d'un parèntesi, les joves espanyoles van irrompre a les aules universitàries durant la dècada dels cinquanta per quedar-se, i actualment són majoria entre l'alumnat universitari espanyol.
Avui encara tenim pendent la plena integració social de les dones, sense costums que ens marginin, sense prejudicis que ens infravalorin. Homes i dones som diferents, afortunadament, però no desiguals. I l'educació beneïda és, no sol com pensaven Areny o Giner, un motor de desenvolupament de la societat, sinó també un dels factors que impulsen dia a dia una societat més justa i equitativa. Tenim motius per celebrar aquest centenari.
Activitat 6: L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia.
"L'ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens sobre la via àmplia i directa de la investigació personal"
Ferrer Guardia, impulsor i ànima de l'Escola Moderna, havia connectat amb l'esperit de la renovació pedagògica per mitjà de les idees de Paul Robin -teòric de l'educació integral- en els seus anys d'exili a França. Allà començarà la seva experiència docent, en els Cursos Comercials del Gran Orient de França, i com a professor de llengua castellana. I és, precisament, a conseqüència d'això, com podrà arribar a concretar-se la fundació de l'Escola Moderna quan una de les seves antigues alumnes, Ernestine Meunier, li llegui en herència, l'abril de 1901, una important quantitat (una propietat per valor d'un milió de francs, de la qual poden extreure’ns rendes considerables). L'objectiu de fundar una Escola a Barcelona és, doncs, un fet que podrà materialitzar-se immediatament.
El concepte de Paul Robin d'educació integral, que engloba de manera simultània els components intel·lectual, físic, ètic, estètic i emocional de la personalitat i que no separa el món de l'estudi del món del treball|feina, es barrejarà amb la defensa del mètode intuïtiu, inspirat en les teories de J.H. Pestalozzi i de F. Fröbel, que pretén obtenir el desenvolupament harmònic i progressiu de les facultats i aptituds naturals dels nens. Nens i nenes han de descobrir la realitat directament, no conformant-se amb allò que pugui dir-se, acadèmicament, sobre l'esmentada realitat. Sembla bastant clar que aquest tipus de procediments i d'expectatives han estat confirmats més tard per la pedagogia evolutiva de Jean Piaget.
A l'Escola Moderna, quan gairebé ningú no li ho plantejava encara, van intentar donar forma a tot això: els nens i les nenes tindran una insòlita llibertat, es realitzaran exercicis, jocs i esbarjos (escampaments a l'aire lliure, s'insistirà en l'equilibri amb l'entorn natural i amb el mitjà) medi, en la higiene personal i social, desapareixeran els exàmens i els premis i els càstigs. Els alumnes visitaran centres de treball -les fàbriques tèxtils de Sabadell, especialment- i faran excursions d'exploració. Les redaccions i els comentaris d'aquestes vivències per part dels seus mateixos protagonistes es convertiran en un dels eixos de l'aprenentatge. I això es farà extensiu a les famílies dels alumnes, mitjançant l'organització de conferències i xerrades dominicals.
No s'ha d'oblidar, malgrat tot, que les tensions socials i ideològiques provocades per l'entossudiment obscurantista del clima social i polític dominant poden conduir, en algun cas, a posicions d'ingenu radicalisme, una cosa contradictòria, fins i tot, amb l'ús lliure del mètode intuïtiu. Però finalment, la vida mateixa és sempre prou ambigua i s'encarrega de deixar-nos bé clar que no podem desprendre'ns fàcilment de les nostres mateixes contradiccions. Podríem trobar alguna cosa d'això en certa decantació racionalista que potser no deixava espai a les formes no dogmàtiques d'espiritualitat, o en l'ús exclusiu de la llengua castellana, tan característic d'un presumpte cosmopolitisme universalista que compartien alguns sectors del moviment obrer i del pensament llibertari. Ferrer adduïa sempre que es qüestionava l'exclusivitat del castellà davant del català com a vehicle d'ensenyament que, en cas d'haver pogut, s'hauria utilitzat l'esperanto.
Principis educatius:
Ferrer Guardia, impulsor i ànima de l'Escola Moderna, havia connectat amb l'esperit de la renovació pedagògica per mitjà de les idees de Paul Robin -teòric de l'educació integral- en els seus anys d'exili a França. Allà començarà la seva experiència docent, en els Cursos Comercials del Gran Orient de França, i com a professor de llengua castellana. I és, precisament, a conseqüència d'això, com podrà arribar a concretar-se la fundació de l'Escola Moderna quan una de les seves antigues alumnes, Ernestine Meunier, li llegui en herència, l'abril de 1901, una important quantitat (una propietat per valor d'un milió de francs, de la qual poden extreure’ns rendes considerables). L'objectiu de fundar una Escola a Barcelona és, doncs, un fet que podrà materialitzar-se immediatament.
El concepte de Paul Robin d'educació integral, que engloba de manera simultània els components intel·lectual, físic, ètic, estètic i emocional de la personalitat i que no separa el món de l'estudi del món del treball|feina, es barrejarà amb la defensa del mètode intuïtiu, inspirat en les teories de J.H. Pestalozzi i de F. Fröbel, que pretén obtenir el desenvolupament harmònic i progressiu de les facultats i aptituds naturals dels nens. Nens i nenes han de descobrir la realitat directament, no conformant-se amb allò que pugui dir-se, acadèmicament, sobre l'esmentada realitat. Sembla bastant clar que aquest tipus de procediments i d'expectatives han estat confirmats més tard per la pedagogia evolutiva de Jean Piaget.
A l'Escola Moderna, quan gairebé ningú no li ho plantejava encara, van intentar donar forma a tot això: els nens i les nenes tindran una insòlita llibertat, es realitzaran exercicis, jocs i esbarjos (escampaments a l'aire lliure, s'insistirà en l'equilibri amb l'entorn natural i amb el mitjà) medi, en la higiene personal i social, desapareixeran els exàmens i els premis i els càstigs. Els alumnes visitaran centres de treball -les fàbriques tèxtils de Sabadell, especialment- i faran excursions d'exploració. Les redaccions i els comentaris d'aquestes vivències per part dels seus mateixos protagonistes es convertiran en un dels eixos de l'aprenentatge. I això es farà extensiu a les famílies dels alumnes, mitjançant l'organització de conferències i xerrades dominicals.
No s'ha d'oblidar, malgrat tot, que les tensions socials i ideològiques provocades per l'entossudiment obscurantista del clima social i polític dominant poden conduir, en algun cas, a posicions d'ingenu radicalisme, una cosa contradictòria, fins i tot, amb l'ús lliure del mètode intuïtiu. Però finalment, la vida mateixa és sempre prou ambigua i s'encarrega de deixar-nos bé clar que no podem desprendre'ns fàcilment de les nostres mateixes contradiccions. Podríem trobar alguna cosa d'això en certa decantació racionalista que potser no deixava espai a les formes no dogmàtiques d'espiritualitat, o en l'ús exclusiu de la llengua castellana, tan característic d'un presumpte cosmopolitisme universalista que compartien alguns sectors del moviment obrer i del pensament llibertari. Ferrer adduïa sempre que es qüestionava l'exclusivitat del castellà davant del català com a vehicle d'ensenyament que, en cas d'haver pogut, s'hauria utilitzat l'esperanto.
Principis educatius:
- L'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d' ella tota noció mística o sobrenatural.
- La instrucció és part d'aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència.
- L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, ha de resultar principalment de l'exemple i en donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.
- És necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en el privat.
EXERCICIS REALITZAS PER: Sonia Berlanga, Anna Esteban, Marina Gázquez i Ana Cabello.
No hay comentarios:
Publicar un comentario